22 jun 2012 La consciència de Dívar
Carlos Dívar ha plegat, finalment. L’expresident del Consell General del Poder Judicial ha declarat: “No tinc consciència d’haver fet res dolent” i ha insistit que no se sent “culpable de res”. En aquest cas, jo tendeixo a creure’l. I aquesta és la tragicomèdia que ens distreu, senyores i senyors: Dívar no era conscient que les seves despeses oficials eren excessives i que, a més, eren inadequades perquè tenien més a veure amb la seva vida estrictament privada que amb les obligacions del seu càrrec. L’home que encarnava l’autoritat del tercer poder de l’Estat se sent innocent i ho proclama amb una sinceritat que només tenen els nens i els folls. La tragicomèdia és sensacional. El factor humà de la peripècia, de tant humà com és, ens recorda que, a vegades, allò que sembla cinisme podria ser, en realitat, pura estupidesa.
Dívar vivia en una bombolla. Física i mental. Més enllà del seu moment de glòria i de si és o no una mena de cap de turc en una guerra gremial i sectària on tot s’hi val, cal aprofitar el dia per fer-nos preguntes. Per exemple, com s’arriba a tenir consciència de la correcció o incorrecció d’una determinada manera de fer quan s’ocupa una responsabilitat pública? Vet aquí un assumpte apassionant que donaria per a una tesi doctoral. De les paraules de Dívar es desprèn que feia el que feia amb els diners de l’erari perquè això és el costum (la norma, en diuen) i -sobretot- perquè no havia notat mai que el seu comportament fos estrany, anòmal o particularment diferent del de la resta de figures del seu voltant. En aquest vodevil, només hi ha un problema de grau: Dívar ha espremut massa la taronja, no va calcular prou bé, s’ha passat. Allò que dèiem abans: per fer segons què s’ha de tenir una mica més de llestesa. La meva conclusió, a efectes poètics, és que fan dimitir Dívar per poc discret. Per curt, diria el meu padrí.
La consciència de Dívar sobre els cèntims que surten dels impostos és una consciència predemocràtica. Vull dir que és d’abans de la creació de l’Estat democràtic modern, on les decisions dels poders s’han de sotmetre -en teoria- a l’escrutini de l’opinió pública. El problema és que, tal vegada, hi ha altres càrrecs rellevants de l’Espanya i la Catalunya oficials que participen encara d’aquesta consciència més o menys aristocràtica sobre com gastar els diners de tots. El fet és escandalós però habitual, per regles de joc que faciliten el secret i, en definitiva, l’abús, el caprici i l’arbitrarietat.
No cal ser suec ni protestant ni haver passat per aquesta crisi per saber que cada cèntim que gasta una administració hauria de ser tractat com si fos el darrer cèntim, amb un respecte sagrat i reverencial. Com fem els que no som rics amb la nostra particular virolla, ni més ni menys. També així hauria de funcionar sempre la consciència de qualsevol servidor públic.