27 jun 2012 Un país confús
Voldria saber si els polítics principals de l’Espanya d’avui saben història. Els grans dirigents europeus de la postguerra coneixien la història i per això van tirar endavant un projecte que avui és la Unió Europea, per conjurar els errors històrics del Vell Continent. Ha llegit gaire Mariano Rajoy sobre el segle XIX i el XX? A Catalunya, Jordi Pujol va construir el seu lideratge des d’un coneixement afinat, precís i profund dels grans esdeveniments del passat. La història és imprescindible per a aquell que pretengui governar: permet ubicar les decisions en una perspectiva que relativitza les ansietats de l’actualitat. Sense mirada històrica, la política es fa plana, tot i oferir una gestió eficaç. El polític que no mira mai enrere no sap on és.
En teoria, els polítics catalans d’avui tenen al cap la peripècia de Catalunya i d’Espanya durant els darrers tres-cents anys. A la pràctica, tot és menys sòlid. La manera com es va abordar l’elaboració del nou Estatut durant el mandat del president Pasqual Maragall posa en evidència un notable menyspreu dels polítics i de la societat -inclosos els que ens dediquem a fer diaris- per les ensenyances del passat. La història mai no es repeteix però hi ha variables importants que hi eren ahir i que avui continuen, amb totes les correccions de context que calgui esmentar.
Recentment, s’ha publicat una obra de Jaume Vicens Vives que havia estat pensada i escrita per al públic italià i que sintetitza de manera brillant el període que comença amb la Guerra del Francès. En aquesta Espanya contemporània (1814-1953), editada per Quaderns Crema, l’eminent historiador hi escriu algunes reflexions que, llegides avui, prenen un relleu especial: “L’acció política empresa a Barcelona per la generació burgesa del 1901 progressa d’una manera coherent fins al 1917. No és sorprenent trobar en aquesta ciutat l’epicentre dels fenòmens socials més hostils a l’Estat espanyol de la Restauració. El seu potencial econòmic, la seva intensa vida intel·lectual i el seu dinamisme li feien insuportable, tant des del punt de vista social com polític, els mètodes a l’ús al Parlament i a l’Administració madrilenya”. Com el mateix Vives s’encarrega de subratllar, els homes del 98 de la perifèria peninsular “es van comportar d’una manera diferent” dels de Castella, amb un optimisme que va ser el motor de la gran victòria del catalanisme sobre el caciquisme, l’any 1901.
Tenint en compte aquestes pàgines, fem-nos la pregunta incòmoda que molts tenen al cap i no gosen dir en veu alta: Fins a quin punt són suportables per a la societat catalana del 2012 els mètodes de la política madrilenya d’ara mateix? No puc reproduir en públic el que expliquen alguns prohoms en privat sobre l’estil de la Villa y Corte. Són cromos grotescos. Han passat més de cent anys, dues dictadures, una guerra civil i, en comptes del desastre colonial del 1898, el que ara trasbalsa totes les estructures és una crisi econòmica global que obliga Espanya a cedir sobirania. Davant d’això, els hereus de la generació burgesa del 1901 ens proposen un nou pacte fiscal mentre una part de la ciutadania voldria anar més enllà.
Oasi madrileny versus oasi català. Quina sorpresa! Els catalans no som superiors a la resta de ciutadans del Regne d’Espanya, òbviament, però el 1898 vam mirar endavant i el 2012 no tenim por de més Europa. A Catalunya també hi ha incompetents i corruptes, però Bankia és obra del Madrid faraònic que havia de culminar la tasca històrica d’aquells que fa una centúria repetien “nos duele España”. Les elits madrilenyes tenien pressa per convertir la Restauració democràtica del 1976 en un règim en el qual les anomalies -llegiu-hi Catalunya- quedessin perfectament sota control i fossin progressivament reduïdes a la mínima expressió. No van tenir en compte, pel que sembla, que el món s’havia fet petit. Ni van preveure que prendrien mal per un excés de confiança.
En vista d’aquest retaule, la proposta de pacte fiscal del president Mas és una bandera política que corre el perill de fer-se petita abans d’hora. A més, i com no em canso de repetir en els meus darrers papers, la seva potència com a mecanisme de consens social intern a Catalunya no pot amagar que som davant d’una aposta massa ambigua. Pacte fiscal per continuar dins d’Espanya amb més comoditat o per fer créixer la massa crítica del sobiranisme? La resposta pragmàtica ja la sé: pacte fiscal per evitar, d’entrada, que l’autonomia catalana desaparegui per asfíxia financera. Però la crisi crema les estratègies polítiques en un tres i no res.
El veterà historiador, advocat i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte, en una entrevista de Jordi Manent al número de maig de la revista Serra d’Or, afirma que el principal problema dels catalans al llarg de la història és “no haver estat prou clars”. Aquest observador lúcid afegeix que “som un país bàsicament confús; sempre he dit que som indefinits”. L’Estatut que va acabar al Tribunal Constitucional va estar envoltat d’una confusió monumental. Caldria que el nou pacte fiscal no participés del mateix mal.
La societat catalana ha avançat quan la confusió ha estat dominada. Quan tots els sectors han entès que la primera obligació d’un país és no autoenganyar-se.