15 ago 2012 Existeix l’oncle Baixamar?

Cada any, per aquestes dates, diverses persones que llegeixen aquesta columna em demanen el mateix: “Existeix de debò l’oncle Baixamar?”. Una qüestió fàcil i difícil alhora, us ho confesso. Vosaltres què en penseu? Pel mateix preu, podeu fer-vos una altra pregunta: existeix Francesc-Marc Álvaro? El mestre Umbral deia que el columnista és “un hombre que se lleva flores a sí mismo todos los días, pues sabe que primero -en seguida- morirá su columna, y luego morirá él, si antes no muere su memoria”. En el cas de l’admirada Empar Moliner, es tracta de portar-se flors i també alguna copa, no badéssim pas. I un altre mestre del gènere, el gran Josep M. Espinàs, ha definit el repte d’aquest ofici de la següent manera: “Trobar alguna idea modesta però clara”.

-Em sembla -em talla Baixamar- que estàs fugint d’estudi. O potser la revetlla t’ha deixat massa tocat. Ahir vas embarrancar, oi? T’han demanat si existeixo o no, no pas que expliquis com funciona el teu negoci, recony!

-Home, anem a pams. Pensa que avui és festa, deixa’m que plantegi les coses amb una mica de calma…

-Ja veig que no t’entren les marxes, fas pena, noi. Però la qüestió és molt simple i no necessita tantes filosofies: Existeixo o no? És cortesia mínima satisfer la curiositat del públic.

-Avui em vols acabar els quartos! Que potser parlo sol, jo? Que potser estic prenent una cervesa amb un fantasma, ara? Que potser no vas dir-me l’altre dia que vols convidar l’amic Puigverd a un arròs a la bruta, el mateix -per cert- que tant li va agradar al Pepe Antich l’any passat? Em fas rodar el cap i jo no estic per…

-Calla! -Baixamar em talla de cop i treu un llibre del desaparegut Miquel Pairolí, Octubre, i es posa a llegir, mentre borden dos gossos que un veí de mal cor ha deixat tancats al balcó: “Agost és declivi. Agostar-se vol dir perdre la ufana dels camps, el bestiar, les persones. Ara, relacionar agost amb declivi sembla una rèmora de la vida antiga i fins i tot una impertinència. En el calendari del consumidor, que és el vigent, agost és el pic de l’estiu, el mes de les vacances, de l’oci, dels viatges organitzats, de tota aquesta beneiteria comercial i publicitària del sol i la platja, de la cervesa amb suc de llimona i del vi amb taronjada, de la puerilitat dels parcs aquàtics. No els volem espatllar la festa, però agost és pesadesa, xafogor, extenuació de l’estiu, fruita madura a punt de corrompre’s, renúncia. Que consti”.

Silenci. Baixamar fa un trago i encén una señorita. Porta barba de tres dies i vesteix la mandra amb posat de tanguista. Els gossos continuen enyorant l’amo malparit que els ha oblidat.

-I si fos cert que tu, jo i la resta només som el somni d’un lector desvagat-. Ara Baixamar mira cap al cel.

-Això, oncle, potser només ho saben a l’altra banda. Potser.