16 ago 2012 L’Estat i la compassió
Jesús María Uribetxeberria Bolinaga, terrorista d’ETA que va ser condemnat pel segrest de José Antonio Ortega Lara, té un càncer amb metàstasi. El passat dia 1 d’agost el van traslladar de la presó de Lleó a un hospital del País Basc on s’avalua la gravetat de la seva malaltia. Familiars de presos d’ETA i l’esquerra abertzale demanen que Uribetxeberria i altres reclusos amb malalties greus siguin excarcerats. Per pressionar el Govern espanyol en aquest assumpte, més de 150 etarres empresonats fan vaga de fam. Diverses veus del Gabinet Rajoy han deixat clar que no se cedirà al “xantatge” i que es complirà el que toqui per llei. La Defensora del Poble, Soledad Becerril, també s’hi ha pronunciat: “No valen ni pancartes, ni manifestacions, ni declaracions de compassió. Que es compleixi estrictament la llei”. Compassió, paraula grossa. És ella qui la treu en aquest debat. Parlem-ne, doncs.
L’Estat -l’Estat democràtic fonamentat en el dret, la divisió de poders, el pluralisme i els drets humans- ha de ser obligatòriament compassiu? Fem la pregunta una mica millor: Tenim dret a esperar que l’Estat que sostenim tingui la compassió com un dels seus valors definitoris? L’Estat ha de ser just, diu la teoria clàssica. L’Estat ha de tractar tothom de forma igual davant la llei, així consta a la Constitució de 1978. Sabem que cap de les dues respostes troba una correspondència fidel en la realitat espanyola i de moltíssims estats democràtics.
Anem una mica més enllà: Becerril parla de compassió. Per què ho fa? Perquè en les mateixes declaracions compara el criminal amb les seves víctimes: “No han tingut dret a tractament, no els han donat opció a ser en un hospital d’una classe o una altra, a fer una vaga de fam o a no fer-la; els han cosit a trets”. Té raó, però ella, que representa una institució de l’Estat, no pot emprar aquests arguments, propis de qui ha patit el dolor del terrorisme. La llei implacable del Talió, que és l’ètica que inspira aquest discurs, no és mai la de les democràcies que aspiren a ser creïbles. És l’ètica del Nou Testament i no pas la de l’ Antic Testament el que fonamenta, per la via il·lustrada, la legitimitat de l’Estat democràtic quan castiga els que han vessat la sang d’altres ciutadans. Becerril ho sap. Llavors, per què tanta demagògia? Fàcil: els equilibris d’un PP que va instrumentalitzar electoralment les víctimes. Ara en són captius.
Compassió des de l’Estat és fortalesa, no pas feblesa. És política intel·ligent. Davant d’un grup terrorista que ha vestit la seva derrota com a renúncia definitiva a les armes, la compassió seria explicitar la fortalesa de l’Estat, obvietat que no s’escapa a Jorge Fernández Díaz i Alberto Ruiz-Gallardón. Però la Moncloa no pot desairar de cop els territoris excitats de la dreta més extrema, la que grapeja el dolor de les víctimes sense vergonya.