12 set 2012 Carteres i banderes

El tòpic, el prejudici i algunes teories afirmen que, quan les coses van malament en el terreny de la virolla i la feina, la gent no està per discursos sobre què som i què volem ser. Arran de la crisi econòmica que ens sacseja, alguns profetes van anunciar, sense dissimular una satisfacció enorme, que “la invenció identitària” i “la farsa nacionalista” tindrien els dies comptats perquè les necessitats urgents dels catalans anirien arraconant el que consideren una pseudoideologia irracional, basada en tergiversacions històriques, supersticions medievals i xifres manipulades. Els profetes de torn van preveure que el catalanisme o nacionalisme català no tindria res a fer quan la dura realitat econòmica i social dominés l’agenda pública del nostre país. Això els va excitar.

Aquests profetes s’han tornat a equivocar de mig a mig. Com ho van fer el 1980, el 1989, el 1992, el 2003 i el 2010. Sempre han tingut el mateix problema: analitzen la vida col·lectiva amb l’estómac i no amb el cervell, i tendeixen a menystenir tots els fenòmens que voldrien eliminar abans de comprendre’n les seves causes profundes. Són els mateixos personatges que, des de fa anys, parlen d’una Catalunya i d’una Europa postnacional. Els mateixos, pobres, que no baden boca quan s’adonen que la salvació de la zona euro ha començat a trencar la sobirania clàssica dels estats, com experimenta Mariano Rajoy des de fa alguns mesos.

Els fets han desmentit amb rotunditat aquesta xerrameca destinada a presentar el catalanisme o nacionalisme català (en totes les seves formulacions) com una fantasia desvinculada del dia a dia de les persones que viuen en aquest país, i moguda de manera oportunista per una casta rància, provinciana i corrupta.

El que ha passat és justament tot el contrari del que havien vaticinat aquestes ments tan ben informades: la crisi global i l’espanyola ha intensificat la consciència catalana dels greuges concrets i materials (no només simbòlics o morals) que pateix la societat catalana en el seu conjunt, inclosos tots els qui no participen gens ni mica de les premisses catalanistes i dels consensos tàcits que se’n desprenen. Les dificultats financeres de la Generalitat i dels Ajuntaments al costat de l’escassa credibilitat que projecta el Govern espanyol han convençut molts ciutadans que la via autonomista és una mort lenta i trista.

Hi ha qui ha etiquetat aquest moviment com a “independentisme de butxaca” per diferenciar-lo de l’antic independentisme basat en la història i la cultura. Els experts expliquen que, en la majoria de nacionalismes contemporanis, es barregen de manera diversa els interessos i els valors d’una determinada comunitat. Diguem-ho més curt: les carteres i les banderes no formen part d’universos separats, tot el contrari. Vosaltres feu comptes i, a partir d’aquí, de manera implícita, un bon dia, us demaneu què sou i què voldrieu ser. I tot plegat sense necessitat de sentir les ocurrències del president d’Extremadura.

Un dels gran èxits del nacionalisme català dels darrers anys és haver explicat el caràcter injust i insostenible de la relació fiscal de Catalunya amb el conjunt de l’Estat. Això ha penetrat en la majoria de catalans i ha portat nous sectors a agafar la bandera, com es va poder comprovar ahir pels carrers de Barcelona. La defensa dels interessos materials condueix al que jo he anomenat la desconnexió mental d’Espanya, una actitud prepolítica que apareix quan el malestar pel greuge continuat (econòmic, polític, cultural) esdevé crònic. La fatiga convida a la desconnexió, i això és el primer pas d’un canvi de categories que estan assumint moltes persones avui en aquest país.

Els que van creure’s -a partir de lectures tan sectàries com indocumentades- que el nacionalisme català era només una ficció de la burgesia local per afermar el seu domini de classe avui no deuen entendre res. Ara ja no poden dir, amb posat foteta, allò de “amb la bandera amaguen la cartera”. Són burgesos tots els que ahir a la tarda van omplir els carrers de la capital catalana? Una mica de seriositat, si us plau. La cartera i la bandera han confluït perquè, a començament del segle XXI, és impossible amagar la veritat, encara que l’administració central només hagi publicat un cop les balances fiscals.

Finalment, però, el que és important no és la cartera ni la bandera sinó la llibertat, la dignitat i el benestar de les persones. Aquesta pel·lícula va d’això, no us enganyeu. No cal donar més importància del compte a les banderes, però -serà bo puntualitzar-ho- no és cert que totes siguin iguals. Sabem que hi ha banderes i banderes: sota algunes banderes s’ha perseguit, empresonat, executat i enviat gent a l’exili, això forma part de la memòria de diverses generacions. Hi ha unes banderes que han simbolitzat el dret de conquesta i unes altres que, en canvi, han estat prohibides o arraconades durant dècades a les golfes del folklore. Qui posa totes les banderes al mateix sac fa trampa.

La Catalunya real -que alguns invoquen sense haver-la trepitjat mai- té moltes cares, és clar. I una de les més importants és la que va manifestar-se ahir a Barcelona, arribada des de ciutats i pobles de tot el país. És una Catalunya de veritat, no és un holograma. És gent que es mou sense por, amb llibertat i voluntàriament. Amb la cartera i la bandera, pacíficament.