13 set 2012 La gent ha dit que Ítaca és el pla A
El Mur de Berlín va caure quan ningú no s’ho esperava ni ho havia previst, una lliçó que oblidem amb facilitat i que –salvades totes les distàncies– serveix per il·luminar el cas que ens ocupa. Els esdeveniments s’acceleren gràcies als mitjans i a una opinió pública que emet tant com rep, i la política petita esdevé irrellevant mentre la dimensió històrica és clarament observable des del present. Pobre del polític o del prohom que, com el personatge de Fabrizio del Dongo a Waterloo, a la novel·la La cartoixa de Parma, avui no s’adoni d’això.
Un milió i mig de catalans van fer història dimarts a la tarda, i n’eren plenament conscients. Van sortir, de fet, per canviar la història, en un exercici contra la resignació i el fatalisme. El president Mas ha entès perfectament que som davant d’una hora històrica i que la política a Catalunya deixa de ser la gestió vergonyant del col·lapse per intentar ser la construcció d’un projecte nou, que estarà –va advertir-ho de manera realista i serena– “carregat de dificultats i obstacles” i que serà possible sempre que hi hagi “voluntat, grans majories i capacitat de resistir”. Això no és pas esguerrar la festa, és evitar una frivolitat que seria suïcida i ridícula.
La transició nacional que Mas va anunciar quan va arribar a la presidència ja apuntava en aquesta direcció. Però llavors tot semblava més llunyà. La crisi, el descrèdit del Govern espanyol, el drama de les finances autonòmiques i el cansament de les classes mitjanes catalanes han modificat agudament el ritme i la textura de la política oficial.
Us en recordeu, que Mas tenia un pla A, que era negociar un nou pacte fiscal en la línia del concert econòmic? Us en recordeu, que tothom preguntava quin seria el pla B si fracassava el diàleg? Tot això ha caducat. L’objectiu del pacte fiscal ara fa més nosa que servei a Mas. Les coses s’han clarificat de cop. La gent ha dit que Ítaca ja no és una bella metàfora per a discursos de cap de setmana sinó el pla A de debò, el que volen que prenguin en consideració els seus representants, per sortir de l’atzucac.
Amb l’esguard posat en el retrovisor, Mas –qui l’hi havia de dir, quan era un jove director general a les ordres del conseller Molins!– entra amb tranquil·litat i sense dramatismes en allò que ell mateix va qualificar de “territori desconegut”. En fer-ho, sap que no pot tenir com a models ni el Francesc Macià que, pressionat per Madrid, ha de renunciar el 1931 a la República Catalana tres dies després d’haver-la proclamat, ni el Lluís Companys que proclama l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934. Res d’això. Toca normalitat i seny. Com si Prat de la Riba tornés per acabar la feina.