25 set 2012 Més enllà de la Siemens i les ‘xonis’
Els tòpics i els prejudicis desfiguren la realitat. Per això cal sortir a parlar amb les persones concretes als llocs concrets on viuen. Agafo Cornellà, ciutat principal de la comarca del Baix Llobregat (més de 88.700 habitants) i encara tanco més el focus per anar al detall. Agafo, per exemple, el Pedró (més de 6.400 habitants), un dels set barris de la localitat, fronterer amb Sant Joan Despí. En el passat, va ser un dels centres industrials més importants de la zona i del país. Avui és un barri dormitori i de serveis de la joia del que va ser cinturó roig, ara planeta de les xonis, segons la postal fàcil. El president Montilla en va ser alcalde durant dinou anys.
A la plaça del Trinquis (també anomenada d’Àngel Guimerà) res fa pensar, a simple vista, en el pes històric enorme de la multinacional alemanya Siemens, que s’hi va instal·lar l’any 1910. Però queda clar que em moc entre gent treballadora que –abans que ho recomanés en Guardiola– sempre s’ha llevat ben d’hora. El carrer Torras i Bages surt d’aquest punt i condueix a l’entitat principal del barri, l’Orfeó Catalònia, que exhibeix una gran bandera catalana a la façana.
L’Eugeni Tamarit (65) és el president, des de fa més de vint anys, d’aquest exemple de societat civil viva que avui té uns 300 socis i que prové del catalanisme obrer i republicà. És de Cornellà de tota la vida: “Vaig ser a la manifestació de l’Onze de Setembre del 77 –explica– i aquest cop no hi he pogut anar per problemes de salut, però hi era en esperit. Ja n’hi ha prou. Si hi ha un referèndum, votaré sí a la independència”. Tamarit, nebot del científic Joan Oró, admet que el procés genera “inquietud” i confessa que “abans posava un 5 o un 6 a en Mas i avui, un 8; sembla que la manifestació li hagi obert els ulls”.
Al bar de l’entitat hi ha penjada una bandera cubana que, de fora estant, es confon amb una estelada. És cosa de l’encarregat, l’Aroldo Velázquez (55), que enyora el seu país i que, si pot, votaria a favor de la secessió “perquè tinc un nét català i perquè no és el mateix volar amb les teves ales que haver de creure el teu germà gran en tot”.
Al local de l’Orfeó Catalònia (que després de la guerra va ser decomissat uns anys per la Falange) s’hi fan tota mena d’activitats i s’hi troben persones d’orígens diversos. No és –com es podria pensar des de lluny– el reducte d’una minoria a la vegada dins d’una altra minoria dins de Catalunya. Ho confirma la conversa que mantinc amb l’Ernesto Rincón (53), vicepresident, que va arribar amb 9 anys de Sanlúcar de Barrameda (Cadis): “No estic en contra d’un referèndum, però m’inclino per la unitat d’Espanya, jo sóc català i espanyol. Si arriba la independència, m’agradaria tenir la doble nacionalitat. Ara, si només pogués triar-ne una, em quedaria amb la catalana, perquè visc aquí”. Descarta baralles al barri per aquest assumpte i no es talla sobre els líders: “M’agrada més Pujol que Mas. Em sembla que s’està aprofitant del corrent”.
De nou al carrer, parlo amb un client del concorregut bar Trinquis, davant mateix d’aquest establiment. L’Antonio Ruiz (67) em fa saber que és lector de La Vanguardia i que fa quaranta-vuit anys que viu al barri, on va arribar provinent d’un poble de Granada. Admet que té moltes objeccions a la independència perquè “no podem quedar fora d’Europa i fa por que no paguin les pensions”. Afegeix que vol “més diners per a Catalunya”, però que votaria no en un referèndum. Pel que fa a les seves filles, pensa que “potser farien costat al sí”.
Al petit supermercat que regenta una família paquistanesa, en Nisar Anjum (28) respon lacònic. Fa sis anys que viu a Catalunya, es queixa de la caiguda de vendes i sembla favorable a un Estat català. La nova immigració és present al Pedró, en una proporció menys alta que en altres barris. De tota manera, quan m’assec a parlar amb en Matías Estarás (67), president de l’associació de veïns, m’adono que el que més el preocupa són els immigrants, no la independència: “Han de venir amb permís de treball i han de respectar els nostres costums”. Nascut a Badajoz, Estarás va treballar durant 35 anys a TMB i és militant socialista. Critica que la gent gran rebi cartes oficials només en català i diu que el debat independentista li provoca “malestar” i que “molts pensen que hi haurà enfrontaments”. La diversitat viu també dins la seva família: “Jo votaria no a la independència, però la meva dona –que és nascuda aquí– i les meves filles votarien sí”. Ho explica amb un punt de murrieria. Els tres fills del pastisser Juan Vera (66) –nascut a Granada– també són partidaris del sí, mentre que el pare optaria pel no.
L’altra cara de la moneda és l’Antònia Martínez (64), propietària del restaurant El Cortijo, nascuda a Cornellà, casada amb un andalús i votant de CiU: “A casa, tots votaríem que sí, ara és el moment de trencar”. Ella i el seu marit van anar a la manifestació de la Diada i no té por d’un xoc de trens, perquè “no serà més dur del que vivim ara, que ens fan la punyeta cada dia”. El xarcuter Manolo Cruz (46), que va sortir de Córdoba amb 3 anys, també votaria sí per motius econòmics, igual que en Pierre Legrand, (34) camerunès de naixement ara a l’atur, que subratlla que “cal informació perquè hi ha incertesa, més que por”. La Rosa Pons (43), mestressa d’una fleca artesana, veu el moment “amb il·lusió”, tot i que “aquí, al Pedró, guanyaria el no”.
L’escriptor Ignasi Riera (72), que viu a Madrid però va ser regidor de Cornellà i veí del Pedró durant un quart de segle, destaca el paper que va fer l’escola Sant Miquel, vinculada al moviment de renovació pedagògica, en la cohesió del barri, igual com la parròquia del mateix nom: “Al Pedró sempre hi ha hagut molta vida associativa, i això ha ajudat a integrar-hi els nouvinguts”. Són de la mateixa opinió en Francesc Belso (46) i l’Anna Castillo (43), de l’associació Identitat, dedicada a la promoció de la cultura catalana i el diàleg intercultural: “El camí cap a la independència s’ha de fer bé, no està guanyat, i la partida més important es jugarà a l’àrea metropolitana”. Belso, treballador de l’Ajuntament, manté que “cal fer molta pedagogia, barri per barri, per esborrar els fantasmes sobre una Catalunya lliure”.