26 set 2012 Un president amb ambició i caducitat

Dijous, passat, des de Madrid, Artur Mas va aconseguir controlar el temps de la política, que s’havia accelerat sobtadament a partir de l’Onze de Setembre. Ahir, des del Parlament, el president de Catalunya va voler deixar clar que el temps serà aliat de qui tingui a favor el factor sorpresa, però val més no adormir-se. Els poders (fàctics i oficials) espanyols no s’estaran de braços plegats mentre la nova i pacífica revolta catalana pren cos i desafia un ordre que molts pretenien fossilitzat. Si la ciutadania tria aquells que han de representar-la, tal com preveu la normativa, qui pot tenir por de res?

Tindrem eleccions i nou Parlament abans de Nadal. Uns comicis en els quals els catalans ens hi jugarem la sort de les generacions futures, per això seran constituents. Les sigles i els dirigents que no entenguin que estem travessant un moment excepcional corren el perill de convertir-se en irrellevants, pura arqueologia vivent que esdevindrà un pràctic avís per no tornar enrere. En aquestes eleccions, és evident que Mas -si el seu partit no comet errors- se situarà molt per sobre i molt per davant de la resta de candidats. Les seves intervencions des de l’endemà de la Diada li han donat una autoritat i una projecció que depassa el camp convergent i arriba a gent que mai no ha votat CiU. La renúncia a tornar-se a presentar, “un cop s’assoleixi l’objectiu nacional que el poble decideixi”, li atorga encara més credibilitat. Responsabilitat sense fissures: toca fer el que es predica com toca dir el mateix a Barcelona, Madrid i Brussel·les. Tal vegada Mas també té present que Churchill va ser derrotat a les urnes després de ser un dels guanyadors de la Segona Guerra Mundial.

Sempre he pensat que Mas, a diferència de Pujol o Maragall, és un polític que no està enamorat de la política com ho estan la majoria dels que tasten aquest ofici. Això, durant un temps, era un problema gros que condemnava aquest dirigent de CiU a exercir el paper de gestor endreçat i prou. Ara és una sort, perquè li permet observar el càrrec i els honors amb distància i sense el desig de durar, la qual cosa li regala una gran llibertat i un aplom envejable a l’hora d’actuar: “No passarem per una nova humiliació”. Les circumstàncies canvien els homes i, avui, la societat catalana compta amb el lideratge d’algú que vol fer política de debò, amb sentit de la història i que sap connectar amb els interessos i valors d’una creixent majoria de la població, cansada de viure sota sospita.

Savis i profetes de tota mena deien -fins fa dos dies- que la política havia desaparegut devorada pels mercats malèfics. Avui, a Catalunya, la política torna i ho fa amb un punt de grandesa que ningú no hauria de fer malbé.