27 set 2012 La por contra la il.lusió

Les eleccions al Parlament del 25 de novembre vinent seran, a més d’intenses, històriques, plebiscitàries i constituents, un combat entre la il·lusió d’explorar una nova via política per a la societat catalana i la por que aquest camí pot generar entre els ciutadans indiferents o contraris als plantejaments del sobiranisme. Diguem, d’entrada, que sense un punt d’il·lusió cap empresa humana tira endavant, inclosos els projectes polítics, sobretot si aquests no consisteixen només a anar fent per conservar les cadires. Diguem, també, que la por és un sentiment natural i un mecanisme de defensa dels individus davant dels grans reptes i dels escenaris que plantegen més interrogants que respostes. Tot depèn de les proporcions, òbviament: un excés d’il·lusió impedeix observar de manera crítica la tasca que cal fer i un excés de por bloqueja el pensament i ens condemna a la inacció. L’il·lusionisme ens fa ingenus i el pànic ens transforma en bestioles atabalades.

No cal ser gaire perspicaç per pronosticar que, des d’ara mateix, el camp de lluita electoral a Catalunya es dividirà entre unes formacions polítiques que parlaran des de la il·lusió per tenir un Estat propi dels catalans i unes altres que parlaran des de la por davant d’aquesta mateixa possibilitat. CiU, ERC i SI seran a una banda mentre que PP i Ciutadans seran a l’altra. Al mig, segons les darreres declaracions de Pere Navarro, hi haurà el PSC, que optarà per un perfum federal gens fàcil d’explicar ni d’entendre. Més enllà, ICV es desmarcarà del guió i parlarà només de retallades, com si la gran manifestació de l’Onze de Setembre (a la qual, paradoxalment, els ecosocialistes van sumar-se) i el no de Rajoy al pacte fiscal no haguessin existit. Ara, cal preveure que, segons qui sigui finalment el candidat o la candidata socialista, la por també pot ser una de les banderes del PSC, per no deixar que Sánchez-Camacho i Rivera arrepleguin fàcilment totes les paperetes sensibles als missatges tremendistes, amenaçadors i apocalíptics.

Els partits que defensen que el poble català triï el seu futur hauran de donar, en campanya i després, arguments sòlids i dades fiables per descriure en detall l’escenari d’una Catalunya tan sobirana com Dinamarca o Txèquia, això vol dir que exerciria la seva interdependència a Europa sense la intermediació de Madrid. Com va recordar ahir el president Mas, el concepte clau avui al Vell Continent és la sobirania, que s’està transformant de manera accelerada arran de la crisi econòmica i que és motiu de grans debats no només entre escocesos, flamencs, bascos i catalans. Les sigles favorables a un Estat català hauran de fugir de qualsevol idealització. Per responsabilitat, per ser més convincents i per no caure en la trampa d’una previsible onada de fal·làcies, insídies i desfiguracions sobre una Catalunya divorciada d’Espanya. El front de la il·lusió no es pot permetre la mentida.

Voldria equivocar-me però els partits que es reclamen defensors de la unitat d’Espanya sembla que basaran el seu discurs en l’exacerbació i explotació de les pors comprensibles que un procés d’aquesta mena genera. Ja ho hem començat a veure i sentir: por de l’aïllament internacional, por de la fractura social, por de la decadència econòmica, por de la deslocalització empresarial, por de l’exclusió cultural, por de repetir la tragèdia balcànica, por del caos i del precipici. Fins i tot hi ha qui -amb una actitud immoral i incendiària- deixa caure que la independència implicaria l’expulsió de persones. Tot plegat assenyala que hi ha entorns i dirigents que no s’han adonat de com ha canviat el nostre país durant les darreres dècades. La por era un factor importantíssim i tangible al final del franquisme i el començament de la transició. Era lògic: el record de la guerra era molt viu, la repressió del règim havia creat un clima de terror i, per reblar-ho, es parlava del “soroll de sabres” constantment. A començaments del segle XXI, la mentalitat és tota una altra, sortosament. Dubto que la por sigui, doncs, la resposta més eficaç per part d’aquells que, legítimament, volen mantenir les coses com estan.

Preparem-nos. Les eleccions del 25 de novembre seran apassionants però també estranyes i no hem de descartar que facin aparició fenòmens que, d’una o altra manera, pretenguin desvirtuar el caràcter i el valor de l’exercici democràtic al qual som cridats. Des d’un punt de vista cívic, voldria que el debat entre els partits sobre la hipòtesi de la independència se subjectés a l’intercanvi d’arguments com més objectivables millor, però no tinc grans esperances en aquest sentit. Per exemple, fins i tot hi ha qui nega sense despentinar-se que Catalunya rep un tracte fiscal injust i lesiu per part del Govern espanyol. Caldrà paciència i calma per no entrar en el joc de les provocacions, com caldrà anar desmuntant molts rumors que s’escamparan per presentar com una bogeria el que és un acte de democràcia en estat pur.

Per la gent que érem petits quan va morir Franco i vam veure com els nostres pares havien d’aprendre a viure sense acotar més el cap, aquestes noves eleccions representen la possibilitat d’imaginar el futur sense posar-nos barreres, com els europeus adults que som. El temor com a fre és una cosa de l’ahir, tinguem-ho ben clar.