01 oct 2012 Caminar damunt del vidre

És pot parlar d’alguna altra cosa que no sigui la crisi econòmica? Veritablement, això sembla improcedent més que difícil. Els que treballem amb les paraules tenim una obligació davant de la realitat i aquesta obligació determina l’objecte de les nostres cavil·lacions. Sempre hi ha, és clar, la possibilitat de l’evasió, per amortir el pes dels problemes quotidians mitjançant dosis més o menys altes de fabulació. La fantasia ha gaudit d’un gran prestigi en èpoques de penúries, precisament perquè la gent necessita mecanismes d’equilibri davant de les adversitats. Ho entenc però no ho practico. Confesso que sóc un escriptor amb poc interès per tot allò que fuig massa de la realitat, la qual cosa encara em lliga més als assumptes que cremen.

De la crisi s’ha dit tot i no s’ha dit res. Vull dir que se’n parla profusament a totes hores però mai tenim la sensació de disposar d’una explicació suficient, complerta i raonable. S’escapen mil detalls i, a més, sempre apareixen circumstàncies noves que modifiquen explicacions que semblaven plausibles. Se superposen els diagnòstics, que sempre són provisionals. Els elements irracionals foraden les argumentacions que es pretenen serioses i les anàlisis dels experts topen constantment amb factors que podríem qualificar de psicològics. La crisi que ha modificat les nostres vides és un fenomen que ens costa de comprendre, tot és estrany i caòtic. Les dades hi són però es perd el fil.

Avui som una mica més pobres. Ho afirmem els economistes i cadascú ho ha comprovat de manera directa. Ser més pobres respecte la nostra vida de fa quatre o cinc anys és un fet que ens limita i que ens ha dictat un canvi en les actituds. No fem avui algunes de les coses que fèiem ahir. Ens hi estem acostumant, és la resposta més intel·ligent perquè ens han dit que aquesta guerra serà llarga i dura. Per tant, les nostres actituds s’han traduït en nous comportaments que busquen una acomodació a un entorn que és més hostil i més desagradable, i que representa un sobreesforç per mantenir una vida digna, d’acord amb els estàndards que manegàvem quan vam encetar la dècada present.

Més enllà dels comportaments i de les actituds, vull subratllar el canvi profund que la crisi ha introduït en la nostra idea de futur. No és un canvi del qual sempre en siguem conscients, a vegades es pot confondre amb l’angoixa, la por o les naturals preocupacions per tot allò que és la nostra intendència més imprescindible. El panorama produeix inquietud en un sentit genèric i abstracte, a la vegada que  trenca moltes seguretats que es donaven per descomptades fa molt poc temps. És com si, de cop i volta, tots haguéssim començat a caminar damunt un terra de vidre que ningú no sap si resistirà el pes dels nostres cossos i l’impacte del nostres passos. Caminem damunt del vidre com aquells que passen sobre un llac glaçat i temen l’accident que podria comportar una mort inevitable.

Què li passa a una societat que estava acostumada a caminar i a córrer sense pensar gens ni mica en la consistència del terreny quan ha de mesurar amb molta cura els seus passos? Que es torna conservadora. Aquesta fóra la resposta automàtica i més previsible. Però no sé si és, encara avui, la més correcta ni la que defineix amb més exactitud el que ens passa. El problema no és que, com a societat, siguem més conservadors sinó que deixem de pensar en el futur en un sentit llarg i ambiciós i comencem a pensar a la curta. Diguem-ho d’una altra manera: la crisi s’ha carregat el futur com un espai de projecte individual que ens permet viure un present de manera plena i creativa, més enllà de la supervivència. El futur és ara un no-espai, un no-lloc per dir-ho a la manera de Marc Augé.

“Els primers anys d’aquest segle XXI han resultat ser un moment de decepcions”. Darrerament, he escoltat aquesta frase de boca d’una personalitat important del país. És una reflexió contundent, implacable i suggerent, i té una relació subtil amb aquesta dissolució del concepte de futur entès com un lloc que cada individu va construint a partir d’una certa seguretat en les seves forces i en les garanties del sistema. Tota decepció prové d’una ruptura extrema de les expectatives creades, és una modificació del relat que ens fem per articular les nostres decisions. En aquest sentit, ningú pot negar que decebre’s forma part de qualsevol itinerari vital que aspiri a una certa maduresa i a una observació equilibrada, no ingènua, dels fets; malfiem-nos de qui mai s’ha sentit decebut com de qui mai ha tingut consciència d’haver-se equivocat. Per què les societats haurien de viure al marge de les decepcions quan els individus no ho fem?

Que la nostra sigui una època marcada per les decepcions podria resultar estimulant, no deixa de ser un desafiament enorme i una invitació a repensar les coses amb ganes de fer servir el bisturí. Al meu parer, la decepció és un primer pas per mirar de comprendre la realitat sense caure en trampes pal·liatives ni en excessos de candidesa. De fet, som capaços de dibuixar un futur de cert gruix quan la decepció ens forneix d’eines per mesurar el sentit de la prova-error que conté qualsevol decisió. El futur és una correcció permanent, un afany de millora, una necessitat d’assajar nous camins que impliquen deixar enrere d’altres vies. És aquesta la seva potència engrescadora, la del fet inèdit que prové també del fracàs i de la lògica reformulació d’itineraris i prioritats.

Decebre’s convida a continuar però no és recomanable fer-ho damunt del vidre. Vet aquí la nostra prova i el signe d’aquesta hora. Costa fugir-ne. Qui pensa que camina damunt del vidre -la majoria- conclou que hi ha massa risc i això, com és notori, bloqueja la presa de decisions. Ajorna la vida, si se’m permet. Dir que aquesta resposta és només conservadorisme és una simplificació que desfigura el fons del problema. Caminar damunt del vidre és haver d’estar massa pendent d’un mateix per pensar en un mateix, paradoxa que ens esclafa i ens porta fins la darrera paret. Caminar damunt del vidre ens condemna a sentir-nos estrangers de les nostres vides, vigilants atabalats d’un dia a dia que mai no arriba a l’endemà. I, mentre, els que ens governen –o diuen fer-ho- encara parlen com si el terra fos ferm.