08 oct 2012 Bisbes com González
Amb poques hores de diferència, la Conferència Episcopal Espanyola i el líder socialista Felipe González s’han pronunciat a favor de la unitat estatal, la qual cosa és extraordinàriament il·lustrativa sobre les coincidències substancials entre aquelles dues Espanyes que -a parer del poeta- havien de gelar-nos el cor. I què us pensaveu?
Els bisbes espanyols demostren ser poc intel·ligents i poc catòlics -universals- quan es dediquen a exercir de vigilants gelosos d’una realitat tan temporal i terrenal com l’Estat, un debat en el qual la prudència de Roma aconsellaria no posar tots els ous al mateix cistell, per una qüestió de mercat espiritual (molt disputat), si més no. Mentrestant, González, eixit del frigorífic per amanir la campanya electoral a Euskadi i Galícia, exerceix de profeta solemne en assegurar, en to perdonavides, que “no hi haurà cap independència a cap territori d’Espanya”, afirmació que cal relativitzar venint d’un dirigent que va mantenir una relació tan peculiar amb la veritat, com saben tots els que es van creure allò de la sortida d’Espanya de l’OTAN i d’altres hits. Es veu que dedicar-se als bonsais no el relaxa prou.
El passat no acaba de passar, és evident. Els bisbes i el patriarca del PSOE llueixen a les portades, com fa trenta anys. L’Espanya oficial s’esforça -ja ho veieu- per seduir els catalans desafectes. Amb tot, el gran moment del padrí de Pérez Rubalcaba va arribar quan, davant dels socialistes aplegats a Barakaldo, i fent al·lusió indirecta al president Mas, el ressucitat Isidoro va parlar de “frustració perillosa” i va declarar: “Quan a un responsable polític democràticament representatiu se li acut dir ‘ho farem amb la llei o sense la llei’, penso quina gran irresponsabilitat és convidar els ciutadans a saltar-se la llei”. Als que ja tenim alguns anyets, aquestes lliçons paternalistes sobre la legalitat ens fan pensar immediatament en les accions dels GAL i la guerra bruta contra ETA, que van tenir lloc quan González vivia i treballava a la Moncloa. ¿Com era aquella frase inspirada en Deng Xiaoping que el president retirat va convertir en el seu lema? “Tant li fa que el gat sigui blanc o negre, el que compta és que caci ratolins”. L’adagi agradava molt als que, en aquells temps, freqüentaven la Bodeguilla per tocar el mite. El pobre Max Weber no podia sospitar que el concepte ètica de la responsabilitat acabaria enterrat en calç viva.
Policia dolent i policia dolent. Entre una dreta que vol enviar la Guàrdia Civil al Palau de la Generalitat i una esquerra que qualifica el que avui passa a Catalunya de virus i nacionalisme insolidari, és claríssim que no hi ha gaire espai per a cap tercera via, es digui federal o sideral, senyor Navarro. Des de Londres ens arriben altres aires, més frescos. El primer ministre britànic ha donat a entendre que és imminent un acord perquè Escòcia pugui celebrar el seu referèndum el 2014. Cameron no té por de parlar de poble escocès, tot i defensar, com a bon conservador, la continuïtat del Regne Unit. Allí, en comptes de fer servir la por i les amenaces per frenar l’independentisme, els unionistes parlen dels beneficis de continuar plegats. Són demòcrates abans que britànics, saben que el mot impossible no és un argument polític i tenen clar que cap persona normal s’adherirà a un projecte que es basi en el menyspreu i el maltracte sistemàtics.