26 oct 2012 Admiració i tristesa

És un gran escriptor. És peruà i també espanyol, per elecció; manté la doble nacionalitat (que és una solució molt civilitzada per endreçar l’embolic de les identitats). Llegir-lo és sensacional, un regal per a la intel·ligència. Es diu Mario Vargas Llosa. Ha estat notícia perquè li han atorgat el premi FAES a la Llibertat 2012, que ha rebut de mans de José María Aznar. Durant aquest acte, el famós autor ha dit que el nacionalisme és un concepte que “atrau els nostàlgics del feixisme i el comunisme” i es tracta de “la cultura dels incultes”. Tot i reconèixer que no tots els nacionalismes fan servir els mateixos mètodes, ha afirmat que el nacionalisme és “el gran enemic de la llibertat al nostre temps”.

Admiro aquest autor i estic trist perquè hi ha una cosa que no em quadra. Vargas Llosa va viure uns anys a Barcelona i hi va fer bones amistats, coneix perfectament la cultura i la literatura catalanes, així com la història del nostre país. Fins i tot ha escrit sobre El Tirant. Vargas Llosa, a més, es defineix com a liberal i estic segur que ha llegit, per exemple, les reflexions sàvies i matisades d’Isaiah Berlin sobre els nacionalismes. D’altra banda, se’m fa estrany que un home tan viatjat com Vargas Llosa no es vegi obligat intel·lectualment a distingir entre nacionalismes excloents de tipus agressiu i nacionalismes culturals i cívics que sempre han jugat a la defensiva, cas del catalanisme.

Estic preparat per suportar sense irritar-me més del compte que persones d’escassa formació barregin el nazisme i el catalanisme, però em costa més de pair que algunes ments brillants facin discursos pobres, desfiguradors i tramposos. Com deia, el sentiment que tinc davant les paraules de Vargas Llosa és de pena més que d’indignació.

Si partim de la premissa que l’autor de La tía Julia y el escribidor (una de les obres que em van fascinar quan era jove) no pateix manca d’informació ni de coneixement, em demano els motius del seu punt de vista, tan de traç gruixut. Dogmatisme? Mala fe? Oportunisme? Ganes d’agradar allí on el reben? Sempre he pensat que la primera obligació de qui es proclama liberal és mantenir una actitud liberal, que jo interpreto oberta, matisada i atenta als detalls. Filar prim en els debats, acceptar la complexitat i evitar el fanatisme és allò que distingeix un liberal veritable d’un fals liberal, es parli del que es parli. Separar el gra de la palla també. I tampoc és gaire liberal no identificar els febles i els forts en tractar certs conflictes.

Continuaré llegint el gran novel·lista Vargas Llosa a la vegada que sentiré una tristesa profunda davant de l’ideòleg, el que posa al mateix sac nacionalismes que han provocat guerres i genocidis i nacionalismes que, pacíficament, són instrument contra la desaparició d’un poble.