01 nov 2012 Catalunya, una idea en moviment

Pensava en els meus dos avis. Mentre intentava caminar, a la gran manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany. Pensava en l’avi Álvaro, murcià que havia triat Catalunya per viure, i pensava en l’avi Vidal, que va voler fer fortuna a Cuba l’any 1912 però va tornar al país sense haver triomfat. Hi pensava, enmig de la gentada,  perquè el present és fruit d’una història, res és casual. I també pensava en el desaparegut i enyorat Josep Termes, que va escriure –la cita és llarga però paga la pena- que Catalunya “és un miracle”. I més concretament: “un miracle en l’Europa contemporània. Perquè des de fa dos o tres-cents anys, excepte els grans pobles que tenen un gran estat al darrere, els altres han estat deglutits –com el peix petit, a la mar, que és menjat pel peix gros-. Catalunya és un exemple històric d’una supervivència curiosa, òbviament conflictiva i estranya, la supervivència d’un poble tossut. Tot feia pensar, als súbdits de la monarquia de les Espanyes o a les grans potències europees, que Catalunya desapareixeria després de l’any 1714, després de la guerra de Successió. Catalunya, un país antic, medieval, com tants més n’hi havia a Europa perdia les seves Corts, el seu Parlament, les Constitucions i el Dret. Per tant, a partir de 1714, Catalunya deixava d’existir. Era només el nom geogràfic d’una de les moltes províncies que tenia el sobirà espanyol, que funcionava, sobretot, com a rei de Castella. Catalunya inicia aleshores la vida d’una província despersonalitzada, sense institucions, sense lleis, sense un govern propi, sense un idioma oficial propi”. I pensant, perquè una cosa porta a l’altra, també vaig recordar un altre historiador desaparegut, l’anglès Tony Judt, una de les intel·ligències més lúcides dels darrers anys. A la seva obra Postguerra, Judt escriu, en el capítol que dedica a La vella i la nova Europa, que “si Catalunya fos un país independent, es trobaria entre els més pròspers del continent europeu”. És el judici d’un analista estranger que observa de manera desapassionada el problema.

La multitudinària manifestació dela Diada, un milió i mig de persones en marxa pacífica, certifica que el país no està canviant, sinó que ja ha canviat. El canvi ha durat anys. Vivim un moment apassionant i ens costa interpretar-lo de manera correcta. Comparem els fets d’avui amb el passat –per exemple amb l’any 1898- però la història mai no es repeteix.

Hi ha factors nous, mai no vistos abans en el conflicte Catalunya-Espanya: la pèrdua de por de la societat; el canvi generacional; l’esgotament del “peix al cove” com a forma d’obtenir competències i recursos; la nova immigració i el repte de la deslocalització cultural; l’escassa solvència de l’Estat espanyol, amb un model econòmic que no dóna per més; la transformació del concepte clàssic de sobirania ala UE; i la crisi d’identitat del catalanisme regenerador d’Espanya, que arriba al màxim amb la sentència del TC sobre l’Estatut.

Tots aquests factors actuen a la vegada, de manera imprevisible, i fan que les comparacions amb el passat siguin poc fiables. En tot cas, avui com ahir, és clar que Catalunya és, per damunt de tot, una idea en moviment.

Què vull dir quan parlo d’una idea en moviment? Això és un projecte obert, en permanent imaginació i permanent construcció. Una obra a mig fer. Ho va ser per als homes de la Renaixença, el moviment literari i cultural que encara no formula una alternativa política, i ho comença a ser de manera explícita després, a partir de l’últim terç del segle XIX. Parlo del Projecte de Constitució de l’Estat Català dintre de la Federació Espanyola que aproven els federalistes hereus de Pi i Margall el 1883. Parlo del Memorial de Greuges que, redactat per Valentí Almirall, va promoure el Centre Català i que destacats representants de la societat catalana van presentar al rei Alfons XII el 1885. Parlo de Les Bases de Manresa, el primer projecte d’autonomia de certa entitat quela Unió Catalanista impulsa el 1892. La idea de Catalunya com a nació moderna que vol existir prenent decisions sobre ella mateixa començava a prendre cos, però encara era modesta.

Després del sotrac espanyol de 1898, la idea de Catalunya va accelerar-se. És el moment del Missatge a la Reina regent, que signen conjuntament l’Ateneu Barcelonès, el Foment del Treball i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, entre d’altres entitats. És el moment del famós episodi conegut com “el tancament de caixes”, de juny a novembre del 1899, arran d’un increment substancial dels impostos, que s’afegeix a la negativa del Govern espanyol de Silvela i Polavieja a concedir el concert econòmic; allò va ser el que avui anomenen un xoc de trens: els botiguers catalans van perdre el combat però aquella resistència va crear consciència del greuge entre l’opinió pública. Una consciència que va arrelar en el poble.

A partir de llavors, la idea de Catalunya va ser imparable. Si contemplem  la història del país en fragments de trenta anys, ens adonarem que aquesta idea-força mai no s’ha esborrat del tot i sempre ha retornat.

El 1901 la candidatura regionalista “dels quatre presidents” (on hi avia el mític Dr. Robert i l’arquitecte Domènech i Muntaner) va guanyar les eleccions i va representar la primera victòria catalanista a les urnes. Els partits dinàstics i caciquils dela Restauracióvan caure en picat; el moment va suposar el naixement dela LligaRegionalistai el sorgiment del mapa polític català com un espai diferenciat, com encara és avui. Es parla molt de l’èxit electoral espaterrant de la coalició Solidaritat Catalana l’any 1907, als comicis provincials de Barcelona i Girona, i no negarem que és important, perquè és un cas d’unitat catalanista que va impactar a Espanya, a la vegada  que va fer emergir noms destacats com el de Prat dela Riba. Peròl’harmonia solidària va durar poc i per això jo prefereixo parlar del 1901 com a fita.

El 1931, trenta anys després, l’arribada de la Segona Repúblicacertifica que Catalunya és un far de modernitat en una Espanya que canvia de règim però, malauradament,  no ha resolt les seves profundes desigualtats socials i conflictes enquistats com la pugna Estat-Església i l’amenaça d’un exèrcit format en la tradició colonialista i de vocació colpista. La idea de Catalunya s’encarna, llavors, en el primer líder de masses nostrat que és Francesc Macià, l’Avi, una figura carismàtica i romàntica, una mena de Bolívar o Garibaldi tardà. La guerra, però, trencarà la idea civilitzada de Catalunya –hereva del noucentisme- i la condemnarà a l’exili, a la clandestinitat i al silenci durant molts anys.

El 1961, és un any emblemàtic. Neix Òmnium Cultural i el grup de Els Setze Jutges, embrió potent de la Nova Cançó.Dos anys abans, havia començat a publicar-se aquesta revista que teniu a les mans i un any abans havia aparegut La pell de brau, de Salvador Espriu. El 1961 també és l’any de l’arribada a la presidència de Kennedy. Un any després, va començar el Concili Vatica II i va fundar-se Edicions 62. El món canviava amb rapidesa i la maduració excel·lent de la resistència cultural catalanista sota la dictadura indicava que Catalunya tornava a ser, altre cop, una idea vigorosa i  en moviment. Com ja ho havia demostrat la joventut que, també el 1960, havia plantat cara a Franco. Em refereixo als Fets del Palau, que van acabar amb el judici i empresonament de Jordi Pujol i altres persones. La idea de Catalunya havia superat la llarga postguerra –gràcies a homes admirables com Josep Benet i Josep Mª Ainaud de Lasarte- i podia ser reformulada pels qui no havien fet la guerra ni en tenien memòria directa.

El 1991 ja vivim en democràcia. Catalunya gaudeix d’una autonomia dins d’Espanya però al món hi ha esdeveniments de gran transcendència. La caiguda del Mur de Berlín ha generat el procés d’unificació de les dues alemanyes, l’acte d’autodeterminació, canvi de fronteres i afirmació nacional més important a Europa des del 1945. Ningú no ho va predir. Això i les independències pacífiques de les nacions bàltiques i d’Eslovènia van influir sens dubte en el repensament de la idea de Catalunya, fins al punt que va créixer l’independentisme –com es va veure durant els Jocs Olímpics de 1992- i es va constatar que l’Espanya de les autonomies no resolia realment els problemes de la nació. Pujol lidera aquells anys un país acostumat ha anar obtenint certs avenços graduals i afirma: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com l’URSS”. Pragmatisme o ambigüitat? Una mica de tot. La societat tampoc demanava més en aquell moment. Amb tot, el Parlament aprova per primer cop, el desembre de 1989, una resolució segons la qual Catalunya no renuncia al dret a l’autodeterminació. Pujol encara va tenir temps de fer costat a un González molt tocat per la corrupció el 1993, així com a un Aznar molt poc amic de Catalunya el 1996, any en què va guanyar els comicis generals sense majoria absoluta. La idea de Catalunya agafa nous perfils, assaja el vol, però s’aferra al dia a dia. Es diu, llavors, que els bàltics surten d’un parèntesi històric mentre els catalans vam fer-ho el 1975. L’Est no és l’Oest a efectes nacionals.

Si comptem trenta anys des de 1991, l’horitzó futur és el 2021, això és d’aquí a 9 anys. Una dècada per prendre decisions i fer molta feina. Quina serà llavors la idea i la realitat de Catalunya? No ho sé. El que sabem és que la d’avui ja no és la de 1901, ni la de 1931, ni la de 1961, ni la de 1991, tot i que hi ha un fil de continuïtat molt clar. Avui no es tracta de passar del catalanisme literari al catalanisme polític, ni es tracta de subordinar el catalanisme a l’èxit d’una República espanyola sense republicans de debò, ni es tracta de resistir contra una tirania criminal que havia fet una guerra també per acabar amb l’anomalia catalana. Tampoc es tracta de fer pedagogia a Espanya perquè comprenguin el nostre “fet diferencial”. Avui parlem d’una altra cosa: de no dipositar la sort de la nostra supervivència col·lectiva en ningú que no siguem nosaltres mateixos, el catalans. És senzill i complicat a la vegada.  I es tracta també d’assistir al redisseny de les sobiranies a Europa sense intermediaris, afegint-nos com a catalans lliures a la construcció d’un veritable federalisme continental, que representi un nou repartiment de poder més eficaç, democràtic i just.

Vivim un temps de desempat. Gaziel va parlar d’un empat d’impotències entre Espanya i Catalunya. Si toca el desempat, vol dir que estem arribant a la final. El repte és engrescador però no ens podem enganyar. No serà fàcil i tindrà costos. Hem d’assumir-ho. Se’ns exigiran esforços, sacrificis i compromisos que ara ni s’intueixen. I molta intel·ligència i molta generositat.

Dos perills en assetgen: l’immobilisme i el papu del trencament social, d’una banda; la pressa i les divisions caïnites, de l’altra. Aquests dos perills són reals i amenacen moltes il·lusions col·lectives. I també és imprescindible saber calcular bé les nostres energies com a poble, per saber-les administrar.

Catalunya ha estat i és una idea en moviment. Una idea que ha superat guerres, dictadures i intents de genocidi cultural. Una idea que la gent ha fet seva perquè hi ha trobat un projecte de llibertat, de justícia, de dignitat i de benestar que paga la pena. Som una idea en moviment i, finalment, podem arribat a port.