05 nov 2012 Entre Mas i la gent

Fa pocs dies, el programa de Jordi Basté, a RAC1, va donar a conèixer els resultats d’un sondeig en què destacava la dada següent: un 65,2% de catalans creu que, al final, Artur Mas “acabarà arribant a algun tipus de pacte amb el Govern espanyol que rebaixi els objectius independentistes actuals”. Mentrestant, els que s’inclinen a pensar que el líder de CiU “anirà fins al final pel que fa a l’objectiu de l’Estat propi per a Catalunya” representen només un 31,1%. Això indica que dos de cada tres catalans són del parer que l’actual president de la Generalitat no serà capaç de trencar amb la tradició convergent de passar per l’adreçador.

L’ombra del pujolisme és allargada, tot i que Artur Mas ha fet un trencament explícit amb determinades actituds que eren marca de la casa des del 1974. Aquest dissabte passat, el diari Ara publicava una enquesta en què la credibilitat de Mas queda menys afectada pel prejudici sobre el seu antecessor: un 47,7% pensa que Mas “continuarà fins que aconsegueixi l’Estat propi”, mentre que un 39,2% considera que “farà marxa enrere” i un 13,1% no sap o no contesta. És normal que tantes dècades d’ambigüitat despertin el recel del públic. Aquestes eleccions també són per esborrar alguns clixés.

A Artur Mas li convé una campanya en què CiU torni a vendre les mitges tintes? No, perquè ja no som a l’any 1980. El que ahir era ambigüitat eficaç que sumava avui serà confusió suïcida que restarà. Per això cal qualificar de greu error estratègic la intervenció de Duran Lleida, divendres, en una línia que semblava que volia corregir el discurs del líder de CiU des de la Diada. També van ser un greu error les desafortunades declaracions d’Oriol Pujol sobre la relació entre el PSC i el PSOE. Que no volen la majoria absoluta del candidat de Convergència i Unió, Duran i Pujol Ferrusola? Alerta. No es pot ser tan maldestre en unes eleccions històriques.

Mentre el vincle suprapartidista entre la gent i el president que aspira a la reelecció creix, hi ha entorns del seu partit i federació que no acaben d’entendre el risc d’aquesta aposta. Paradoxa. Mentre molts ciutadans fan confiança a un governant a qui potser havien menyspreat, certs dirigents semblen preocupats a gestionar interessos que no són els col·lectius. El principal actiu de CiU és Artur Mas, i tot el que l’afebleixi és restar possibilitats a un procés que exigeix una intel·ligència i un coratge que, ara com ara, no abunden entre la classe política.

Bono va qualificar Mas de “colpista” i Montilla, en una intervenció impròpia d’un expresident de la Generalitat, el va relacionar amb dictadors com Franco. Mentre Mas creix com a líder, d’altres es van fent petits. Ara, la credibilitat d’un projecte que es pretén històric no pot reposar en una única persona. Necessita el concurs de bons alfils i, sobretot, molt poques cagades.