12 nov 2012 De CiU al PP, no fos cas
No li falta gaire per complir els setanta anys i considera que allò de reinventar-se o redecorar la seva vida l’agafa gran. El seu principi polític bàsic ha estat sempre “tranquil·litat i bons aliments”. Qualsevol idea o projecte fora d’aquest programa li sembla erroni, una atzagaiada, una quimera. No està per a embolics -com diria Rajoy- i gaudeix molt de la seva segona joventut, sobretot del golf amb els amics i dels caps de setmana a la Cerdanya.
Va decidir que no votaria Mas després d’escoltar-lo en un sopar d’empresaris on alguns dels més veterans es van dedicar a recriminar al president la seva aposta pel que qualifiquen d'”aventura temerària” (en públic) i de “bogeria tremenda” (en privat). El que més el va irritar va ser que el líder de CiU respongués amb xifres i més xifres, sense abaixar el cap davant l’esbroncada dels prohoms.
Mas l’ha decebut. I això que va veure la seva arribada a la presidència de la Generalitat com un gran alleujament, ja que el tripartit l’emprenyava molt. Allò del nou Estatut ja li va semblar un mal assumpte, però la independència no li entra al cap. A més, tem seriosament els boicots que puguin sorgir.
“Jordi Pujol era una altra cosa”, ho repeteix cada dia. No vol recordar les moltes discrepàncies que va tenir amb l’expresident, encara que el va votar fidelment en totes les eleccions que ell denomina autonòmiques. En les generals, va ser més promiscu: va donar suport a González i a Aznar sense cap mirament, fins i tot a Rajoy, que tampoc no li mereix gaire confiança. Zapatero, en canvi, no va tenir mai el seu vot.
Explica als seus amics que no té altre remei que votar la Sánchez-Camacho per frenar el que pretén fer la nova i radical CiU. Sobre la candidata popular no fa consideracions, ell sempre ha sentit una simpatia inercial pels germans Fernández Díaz. També lamenta profundament que Duran Lleida no tingui més poder per imposar “una mica de sentit comú” a la federació.
El que escolta de boca d’empresaris més joves no el convenç. Estaria vagament d’acord que la Generalitat disposés de més diners, però sense que això li tregui el son. Al cap i a la fi, el seu model ideal és “el regionalismo bien entendido”, amanit amb alguna cita de Cambó i alguns versos de Verdaguer i Maragall per als dies de festa, sense abusar-ne, per si algú s’ofèn per la dèria de fer servir el català.
“Cal votar el PP, no fos cas”, no es cansa de fer campanya, fins i tot entre els cambrers dels restaurants. Alguns dels seus amics comparteixen la seva actitud, però l’inquieta que, a diferència del que passava fa deu anys, avui hi hagi empresaris (i catedràtics de prestigi) a favor de la independència de Ca-talunya. “Com pot ser que tanta gent vagi cap el precipici?”, es demana mentre encén, amb parsimònia, el penúltim cigar havà.