16 nov 2012 Del PP a l’Anglada

Els populars ara només parlen de la independència de Catalunya i s’estan oblidant del seu gran problema: els veïns marroquins, equatorians i senegalesos que, segons afirma molt emprenyat, “fan el que volen”. Aquesta és la seva anàlisi política, que repeteix a qui el vol escoltar i a qui no també.

Als 55 anys, vivint en un dels barris amb més població d’origen estranger del país, només vol “algú que demostri tenir una mica de mà dura, perquè ens estan prenent el pèl”. Després d’uns anys votant sempre socialista, es va passar al PP l’any 1996, perquè “ja es veia que el Felipe i tota aquella colla s’havien oblidat dels treballadors, dels que hem de picar pedra i ningú mai no ens regala res de res”.

Del PP, en aquests moments, només li sembla coherent l’alcalde de Badalona, que parla clar i sembla que va per lliure. Amb tot, també comença a dubtar de García Albiol, perquè ha llegit, en un fullet del partit Plataforma per Catalunya (PxC), que “ha estat incapaç de frenar el nombre de delictes i faltes penals, que ha pujat des de la seva presa de possessió”. Rebufa. “No hi ha un pam de net”, conclou desanimat.

S’ha llegit amb tanta atenció la propaganda de PxC que va trobar-se a la bústia de casa que ha decidit votar aquesta opció. Què passa? Troba que aquest Josep Anglada parla del que la resta de polítics no parlen mai, és com si li hagués llegit el pensament. La casta política -recita el discurs del cap de llista que l’ha seduït- són uns privilegiats que només volen perpetuar-se en el poder. Per això no li cau gens bé Alicia Sánchez-Camacho. Què en sap ella del que representa viure en una barriada tan fotuda i tenir els dos fills a l’atur?

No es considera racista, per descomptat. Un dels seus companys de feina és peruà i mai no ha tingut problemes amb ell. Tampoc pensa que PxC sigui d’ultradreta. Està convençut que els mitjans de comunicació, com els polítics, tapen sistemàticament els problemes que afecten més la gent, no volen que es faci un debat sobre la immigració “on pugui sortir tot el que passa aquí cada dia”.

Els partits es reparteixen el que poden i no escolten les persones. Els de dalt fan veure que no existim. Un dia en passarà una de grossa i haurem de córrer, perquè hi ha gent -sobretot de fora- que no respecta les nostres normes i, a més, s’aprofita dels nostres serveis. Aquestes són les tesis d’aquest elector, que busca debades la ciutat de quan ell era petit, on tothom es coneixia, tothom era blanc i tothom parlava (només) en català o castellà. Enyora un món que no tornarà.

L’altre dia, uns nois d’un casal del barri el van titllar de “fatxa”. Es va emprenyar molt i els va insultar. Després li va saber greu. Fatxa ell? No hauria d’haver-s’hi discutit, però està nerviós. A la feina, cada dia cobra menys i es veu al carrer ben aviat. Tot és precari.

Té por. Molta por. Creu que votant PxC el dia 25 en tindrà una mica menys.