21 nov 2012 Fidel al PSC
Diu que a Pere Navarro no el votaria mai però, en canvi, s’estima massa unes sigles que van lligades a la seva vida. Sobretot ara, quan totes les enquestes anuncien una trompada històrica i dolorosa per al socialisme català. Ho fa per fidelitat a Joan Reventós, Marta Mata, Pep Jai, Raimon Obiols, i tots els companys que van inventar-se un projecte, que va començar amb el Moviment Socialista de Catalunya, els músics, bona gent, que venia de la llarga postguerra. I també per fidelitat a aquell pacte amb el PSOE just quan estrenàvem la democràcia i calia unir forces, contra moltes opinions que exigien un socialisme autòcton i deslligat de Felipe González. Sort que hi va haver seny! Una idea l’obsessiona i la repeteix: es parla molt del dret a decidir, però no s’ha reconegut prou el paper del prohom català que, en democràcia, ha arribat més amunt al govern d’Espanya: Narcís Serra. Ell va fer molt per modernitzar aquest solar de bojos.
“Tornaré a votar PSC, com he fet sempre, sense negar que ho estem fent molt malament”. És la seva oració, mentre observa amb irada resignació com els esdeveniments devoren la història i les ombres de l’actualitat fecunden el que ell anomena “el camí que ningú sap on va”. Per a un socialista català de primera hora, veterà d’un partit que va tenir-ho tot ben controlat en aquest país fins fa quatre dies, el moment no és trist, és de ràbia continguda. Però es tracta d’una ràbia que no sap molt bé contra què o contra qui hauria de vehicular. “El foc amic és sempre el pitjor”, sentencia mentre acarona el seu gos.
Aquests comicis són els dels indecisos -menys, però, que fa dues setmanes- i els dels que canviaran d’opció per una cosa o una altra. En aquest ambient de tanta fluïdesa, els que decideixen continuar fent costat a unes sigles contra mil i un arguments tenen un pes especial, són una mica romàntics, sobretot si no es tracta d’aquells que viuen de la política, que formen un circuit al marge. En el cercle d’amistats més freqüentades del nostre votant fidel encara al PSC, hi ha de tot: vots cap a Mas, vots cap a ERC, vots cap a Iniciativa, vots cap a Ciutadans i, fins i tot, la fugida cap a l’abstenció o el gest del vot en blanc. Tots ells havien votat PSC durant anys, però el signe dels temps és la desbandada. Algú -pensa ell- ha de donar testimoni d’una fe política justament quan més trontolla el nombre de creients. Per fer justícia als que, algun dia, van creure que aquest partit era l’instrument per fer una societat millor. I “per enviar un missatge de coherència als que van espatllar-lo”, afegeix.
La sort de Navarro no li preocupa gens ni mica. El camí independentista no el veu. La guerra bruta contra Mas li fa fàstic. Arriba fatigat al dia 25, enyorant els anys en què el socialisme espanyol i català edificava un somni ambiciós que, finalment, alguns també van revendre a preu de saldo. Votarà d’esma.