22 nov 2012 La senyora Pérez, més que mai
Ja saben, ella és una dona que fa anys que vota CiU perquè pensa que és l’opció que “defensa millor allò nostre”, igual que un sector important de la societat catalana. Té amb la política una relació relaxada, molt semblant a la dels catòlics que es declaren “creients no practicants”. Més enllà del mite d’una comunitat en la qual tots els ciutadans viurien mobilitzats en una assemblea permanent, el fet cert és que les democràcies desenvolupades -tan imperfectes i fatigades com vulgueu- es basen en l’encàrrec temporal que fem a uns representants per dedicar-se als interessos generals. És un sistema que necessita moltes reformes, però encara no ha estat superat -tinguem-ho clar- per cap miratge populista. La senyora Pérez és de les que sempre diuen que “si no votes, després no et queixis”.
Mai s’ha considerat especialment catalanista, mai s’ha fet interrogacions metafísiques sobre Espanya ni sobre Catalunya, mai ha perdut ni un minut analitzant la seva identitat (pare extremeny i mare nascuda al barri d’Horta) i mai no s’ha sentit ni superior ni inferior a les seves cosines de Badajoz. Per què va fer confiança a Jordi Pujol? “Perquè el veia com algú ben preparat i capaç de defensar els interessos dels catalans”. Per què va fer, després, confiança a Artur Mas? Pel mateix motiu. I també ha votat Duran Lleida a les eleccions legislatives espanyoles, per la mateixa raó, sense entendre mai gaire les discrepàncies entre dirigents i militants dels dos partits. De fet, ella no pensa que CiU siguin dues coses diferents. Tot això li rellisca.
Entre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, les explicacions sobre l’espoli fiscal (que li fa el seu fill mitjà), els comentaris ofensius que rep d’alguns parents extremenys durant les vacances d’estiu i el soroll infame de la caverna madrilenya, aquesta bona dona s’ha convertit en independentista com qui es menja una poma, amb naturalitat.
Va manifestar-se el darrer Onze de Setembre amb tota la família i, malgrat que cada dia costa més arribar a final de mes, sent il·lusió. Ara, no és pas càndida: ha escoltat amb atenció quan Mas adverteix que aquest procés implicarà esforços i sacrificis, que res no serà fàcil. Això no li fa por. Als seus pares ningú no els va regalar mai res, van haver de treballar com a bèsties per pujar-la a ella i els seus germans, “en un context on tot era delicte o pecat”. El que li fa por són determinades declaracions i maniobres destinades a frenar que els catalans puguin dir, amb llibertat, com volen viure.
La senyora Pérez té un germà que fa dies va repetint que no creu que l’actual president i candidat de CiU arribi fins al final, que acabarà acceptant les molles que Madrid li doni. Ella ja no hi vol discutir més, només li fa aquesta pregunta: “Et sembla que Mas ha exposat la seva vida a la canilla per acceptar, finalment, qualsevol quincalla?”.