23 nov 2012 I Baixamar?
L’oncle Baixamar tendeix a l’acràcia civilitzada, individualista i sentimental. Ha tingut èpoques d’un abstencionisme depuratiu, quasi ascètic, i ha tingut èpoques d’una certa fidelitat discontínua a sigles diverses, no completament antagòniques. Com a votant, presenta les característiques del ciutadà que malda per racionalitzar el garbuix d’interessos i valors que cohabiten al seu cap, en una pugna efervescent i marejadora, no apta per a esperits donats a la contemplació noucentista.
Me’l trobo assegut a la butaca, fent un cigarret. Té a les mans una pila de paperassa que li ha arribat a casa. Són els fullets de propaganda electoral. Se’ls mira amb desmenjament però amb una certa sistemàtica. Li demano què fa: “Estic reflexionant, he decidit començar abans del dia de reflexió, no fos cas que em faltessin hores per endreçar les idees, que aquesta vegada això va d’una altra manera”. Em convida a seure i continua: “Mira, aquesta història va engegar amb il·lusió, després algú va pensar que la por taparia la il·lusió i, ara, s’està provant amb la merda, que sembla més consistent i corrosiva que la por”. A la tauleta de lectura, al costat d’una tassa de cafè, enmig de tres o quatre medicaments, l’oncle hi té una fotografia. S’hi veu ell, de jove, tocant la guitarra en un carrer de Londres. “Estic reflexionant -afegeix- sobre la facilitat amb la qual en la nostra societat la mentida pretén disfressar-se de veritat i sobre el paperot dels que, cínicament, la fan servir per destruir els adversaris”.
Aquest cop, Baixamar voldria poder votar més d’un cop. Perquè, un cop triada la papereta que li mereix confiança, voldria poder votar també en contra d’algunes sigles, d’alguns cap de llista i, fins i tot, d’alguns convidats a fer mítings. Si el deixessin, votaria contra determinades actituds, frases i paraules concretes que s’han fet servir com a mines antipersona. Votaria, per exemple, contra tots els que han associat nazisme i nacionalisme català i contra els que ho han tolerat en els seus actes, i també ho faria contra aquells que proclamen defensar la presumpció d’innocència però exigeixen que un ciutadà hagi d’anar a cal notari per certificar que no ha comès cap delicte. Nova inquisició? Estat policíac? Cacera de bruixes?
Per prescripció facultativa, l’oncle Baixamar té prohibida la indignació. Però no pas la perplexitat. Per exemple, la perplexitat que produeix que un colpista condemnat vulgui empresonar un governant democràtic. “Els que tant es preocupen pel futur de Catalunya a Europa -remarca- farien bé d’intentar explicar a les autoritats de Brussel·les com pot ser que l’esperpent no sigui un assumpte purament literari”.
Diumenge vinent, Baixamar s’arribarà fins el col·legi electoral i després, amb la seva habitual eficàcia, cuinarà un arròs amb gambes per celebrar que ni la por ni la merda guanyen, a la llarga, cap batalla. Cap.