27 nov 2012 Els errors de CiU
Mentre els mitjans de Madrid consideren que el nacionalisme ha estat derrotat amb el retrocés electoral de CiU (també ho van augurar quan Pujol va començar a declinar als anys noranta) i la premsa anglosaxona fa ressaltar la composició d’un Parlament on el sobiranisme és avui majoritari, la federació liderada per Artur Mas s’enfronta a una tasca delicada però imprescindible: analitzar amb detall les causes d’un fracàs que, sense menysprear l’impacte de les acusacions no provades de corrupció i la vaga general del dia 14 de novembre, ha de començar pels mateixos errors de l’equip del candidat que va convocar els comicis.
D’una banda, hi ha la crisi i les retallades, que poc o molt han passat factura a tots els governants europeus; Mas va pensar que la ciutadania valoraria el fet d’admetre sense subterfugis que el nou Govern català hauria de continuar amb els ajustos, però el malestar general no ha resistit el maneig de tanta sinceritat.
D’altra banda, la gran incògnita rau a establir si Mas ha despertat recels per ser poc creïble com a independentista (la qual cosa explicaria el creixement d’ERC com a força venedora del projecte original), per ser massa rupturista per als moderats, o per ser ambigu (i insistir en la idea d’un Estat propi en comptes de parlar d’independència). Potser una mica de tot, encara que una primera lectura suggereix que, dels dotze escons que perd CiU, els republicans n’atrapen onze. Aquest esquema descriu un transvasament automàtic (que caldria matisar amb l’anàlisi per zones) i un nou repartiment de suports dins del camp sobiranista, però -i això és el més important- no un clar creixement del sobiranisme, que és el que es pretenia, en última instància.
La campanya de CiU va provar de posar en primer pla el millor actiu de la federació, el president. Era el més lògic, ja que la seva figura assumia tot el pes de l’operació. Però la tàctica i la retòrica fetes servir per difondre el seu compromís no van encertar en el to i en la intensitat: una mica de contenció potser hauria creat menys rebuig entre els sectors que (subtileses d’una societat allunyada del poder estatal) veuen al poble com un tot autogestionat al qual ningú no ha de dirigir a la manera clàssica. D’aquest tipus, només agrada Macià, icona del passat.
Finalment, CiU, el món sobiranista en general i alguns dels que escrivim als papers -m’aplico sincerament l’autocrítica- potser ens hem precipitat a l’hora de calcular la capacitat de seducció d’un missatge de canvi en aquells ambients tradicionalment aliens a les premisses catalanistes. Però l’ensopegada important de Mas no acaba amb un problema que arrosseguem des de fa segles.