01 des 2012 La por, el pobre argument

El creixement que ha experimentat, durant els darrers temps, l’independentisme a la societat catalana no ha trobat, en general, una resposta tranquil.la per part d’aquells que són favorables a continuar amb l’actual model territorial d’Espanya. Lamentablement, i contra el que fóra desitjable en una societat desenvolupada i democràtica, el gran argument dels que sostenen legítimament que Catalunya no ha de separar-se d’Espanya és la por. El discurs de rèplica a les raons de l’independentisme es basa en advertir de les grans plagues que assolaran el nostre país en cas que el projecte d’un Estat català acabi quallant. Els propagadors d’aquests missatges descriuen terribles malvestats econòmiques i socials de tota mena, començant per l’expulsió de Catalunya de la Unió Europea.

La por, en política, és un recurs purament defensiu i desesperat. Qui necessita explicar un horitzó de desgràcies per frenar una alternativa que genera il·lusió en sectors importants i dinàmics de la societat no es deu sentir gaire segur de l’atractiu de la seva proposta. De fet, la majoria dels contraris a la independència de Catalunya no parlen quasi mai dels suposats avantatges de formar part d’Espanya, la seva línia és només desfigurar sistemàticament tot allò que, sobre el paper, canviaria negativament si els catalans deixem de passar obligatòriament per Madrid per existir com a poble. Importa poc si aquests profetes de l’apocalipsi es creuen o no de debò allò que prediquen, en aquest grup hi ha de tot: fanàtics, cínics, oportunistes, trànsfugues i, fins i tot, ressentits que aprofiten el moment per matar fantasmes. També hi ha, és clar, persones de bona fe que confonen la propaganda amb les dades certes.

Que es faci servir la por per frenar uns plantejaments impecablement democràtics i pacífics no hauria d’estranyar-nos. La tradició més rància de l’espanyolisme centralista sempre ha tingut més fe en el garrot que en qualsevol altre mètode. El garrot, avui en dia, no queda bé si hom es vol presentar com a demòcrata. Ara, qui enyora el garrot acostuma a amenaçar, perquè algunes actituds costen molt d’extirpar, perquè una cosa és anar a votar cada quatre anys i una altra, de ben diferent, és assumir que una societat plural implica que l’altre pot tenir raons tan justes com les nostres i que té dret a exposar-les. Amenaçar és un compromís extrem amb les expectatives i, per aquest motiu, acostuma a ser una posició poc intel·ligent en política. Els tirans, els demagogs i els populistes acostumen a amenaçar, perquè promouen la fúria i avancen creant enemics. Els governants democràtics no amenacen, gestionen la realitat amb prudència, coratge i responsabilitat.

La por ha estat un condiment indispensable en la història d’Espanya del passat segle XX. Dues dictadures i una guerra civil són escenaris on el terror es multiplica i ho devasta tot. La generació que avui té més de cinquanta anys va créixer en un medi ambient on la por era un element pervers de socialització que ningú no trobava estrany: por a l’escola, a la fàbrica, a la caserna, a l’església, a casa… Calia obeir perquè l’amenaça era constant i incomplir les ordres comportava unes conseqüències terribles. Com a súbdits esporuguits, les dones i els homes eren fàcilment controlables dins els límits estrets d’un règim que es va construir –això no s’ha d’oblidar mai- a partir d’un cop d’Estat, una guerra i una victòria militar acompanyada d’una repressió duríssima contra els perdedors.

Per tot plegat, el recurs a la por no només és intel·lectualment impresentable, també es moralment inacceptable, en la mesura que connecta amb un dels pilars del vell ordre dictatorial i amb la seva retòrica habitual. De totes maneres, el que s’han entestat a recuperar aquesta manera de fer -per preponderar en un debat polític que els molesta- han equivocat d’una manera molt clara el diagnòstic: el món d’avui no és el món d’ahir i, per tant, la realitat desmenteix les consignes del pànic de manera automàtica. Les noves generacions no tenen por i els més grans s’han alliberat de les cotilles mentals que van oprimir-los durant tantes dècades. Especialment indignant i denunciable és generar por entre els avis, que són aquells que podrien ser més sensibles a aquesta mena d’històries; veure fer això a certs professionals de la política és un espectacle que regira l’estómac. Però tanta misèria, per sort, no arriba gaire lluny: les frases sobre el drama reboten contra una immensa majoria que s’adona de l’exageració, la distorsió i l’adulteració de la veritat. Això fa que el discurs de la por retorni com un bumerang contra qui el llança, la qual cosa té un efecte devastador sobre la credibilitat de determinats polítics, creadors d’opinió, empresaris i dirigents socials. Què es pot esperar de qui es dedica a treure a passejar els papus en comptes d’oferir punts de vista convincents basats en dades comprovables?

Hi ha qui, en defensa del tremendisme, assegura que només es tracta d’introduir un contrapunt de realisme davant d’un independentisme procliu a presentar l’Estat propi com la solució màgica de tot. Em sembla que sóc just si afirmo que cap dels líders que avui advoquen per la màxima sobirania per a Catalunya associa aquest projecte a un utòpic món feliç en el qual sempre estarem de bon humor i no ens mancarà res. Al contrari, no s’amaguen pas les dificultats d’una empresa d’aquesta envergadura i, tot i que es donen arguments econòmics clarament favorables a la secessió, també es fa esment d’interrogants i de punts febles a valorar. El punt d’optimisme del corrent sobiranista no neix d’una ingènua creença en la separació com a recepta contra tots els mals, sinó d’una il·lusió per marcar nosaltres, sense traves, el nostre propi camí.

El govern britànic va arribar el passat octubre a un acord amb el govern escocès per a l’organització d’un referèndum vinculant que servirà per preguntar als escocesos si volen separar-se o no del Regne Unit. El pacte subscrit entre Londres i Edimburg és impecable i gaudeix d’un clima que no té res a veure amb el que domina el cas català. A les Illes Britàniques, la por no és cap argument i els que són contraris a la independència d’Escòcia far l’esforç d’explicar els aspectes beneficiosos de la unió, sempre en un to racional i respectuós cap a qui sosté un criteri diferent. Segurament hi pesa molt el fet que la tradició democràtica no és allí un assumpte de trenta i pocs anys i que el Regne Unit gaudeix d’una cultura política madura on, per exemple, qualificar un adversari de “nazi” no és cap broma; mentre, el catalanisme i els catalanistes hem de suportar diàriament aquesta mena de desqualificacions.

Qualsevol observador estranger del conflicte entre Catalunya i Espanya s’adona ràpidament que el bàndol dels que defensen l’statu quo és, també, un bàndol dominat per aquells que volen impedir que es pregunti als catalans què volen ser. I, per reblar el clau, aquest és també el bàndol de la por incessant. Malauradament, els partidaris de la unitat d’Espanya que no veuen malament la celebració d’un referèndum a Catalunya ni s’atrinxeren en la por són pocs o parlen poc. Per això, les tesis de la catàstrofe i de la desfeta són el centre de l’espanyolisme que avui es manifesta contrari al dret a decidir dels catalans. El quadre que finalment sorgeix és trist i intransitable per als que, de manera serena i enraonada, pretenguin exercir com advocats de la unitat d’un Estat que, en el seu interior, accepta de molt poca gana el pluralisme nacional.

El debat és obert. L’allau de missatges ombrívols i corprenedors està arribant a la saturació, sobretot un cop passades les eleccions al Parlament del 25 de novembre, que van confirmar l’èxit escàs d’aquesta tàctica intoxicadora. Al final, una ironia: la por que ens volen inocular posa en evidència la seva enorme por a la llibertat i al debat d’idees. La por és el senyal del seu fracàs històric.