03 des 2012 Desempat i errors
Una de les raons de l’avançament electoral que va decidir Artur Mas i que ara pocs semblen recordar era la necessitat de traduir en vots l’estat d’ànim del carrer l’Onze de Setembre d’enguany. Les eleccions del passat 25 han servit per saber què representa avui en la societat catalana el moviment que va aconseguir mobilitzar un milió i mig de persones durant la Diada darrera d’una pancarta que portava un lema tan clar com “Catalunya, nou Estat d’Europa”.
S’han de fer números, sumes i restes, per evitar confusions i malentesos. Ahir, el company Carles Castro oferia en aquest diari dues sucoses pàgines d’anàlisi de dades. Amb totes les cauteles que calgui a l’hora de fer extrapolacions automàtiques, els darrers comicis són l’enquesta més completa i fiable que tenim, de moment, sobre què podria passar en un futur referèndum sobre la independència de Catalunya. Sobiranistes i espanyolistes, dirigents de Catalunya i de Madrid, triomfalistes i derrotistes, tothom hauria d’evitar excessos en el blanc o el negre. Hi ha molt de gris.
En un context de participació més alta que mai, l’independentisme explícit (1.781.460 paperetes) creix respecte fa dos anys en més de 257.000 vots i aconsegueix 74 escons del Parlament, però això representa el 49,12 %, la qual cosa assenyala que un referèndum realitzat en aquests moments no asseguraria la victòria dels partidaris del divorci Catalunya-Espanya. Tampoc els partidaris de l’espanyolisme explícit (PP i Ciutadans) poden estar gaire satisfets perquè les seves 746.122 paperetes només són el 20,57%, xifra que arribaria fins al 35% si hi afegim els sufragis obtinguts pel PSC, també contrari a crear un Estat català al marge de l’espanyol.
D’altra banda, qualsevol projecció d’aquestes xifres presenta tres incògnites de pes considerable: el comportament en un referèndum dels votants d’ICV, el dels votants que s’identifiquen amb Unió més que amb CDC, i el dels heterogenis votants d’un PSC molt tocat. Tot això és una capsa tancada.
Si agafem la metàfora clàssica de Gaziel, hem de concloure que el camí cap el desempat Catalunya-Espanya es clarifica després del 25-N però no prou. El sobiranisme és el projecte dominant de la política catalana però li falta més musculatura social, l’espanyolisme agafa embranzida però no articula una alternativa i, sobretot, hi ha franges que es mantenen en la indefinició, perquè estan còmodes així o desconfien de la polarització. Alerta tothom. L’error dels poders espanyols és creure que el retrocés de Mas és igual a desinflament sobiranista. L’error de les elits empresarials és pensar que podrem tornar com si res al paradigma pujolista del “peix al cove”. I l’error del sobiranisme és creure que ampliar la majoria social favorable a l’Estat propi depèn només del voluntarisme.