06 des 2012 La represàlia

O Rajoy és un estrateg penós, o no té autoritat al seu Govern, o és un titella en mans de la FAES del camarada Aznar. Potser una mica de tot o potser passa alguna altra cosa que encara desconeixem. Diumenge passat, aquest diari explicava que el president espanyol i líder del PP havia demanat als seus barons que rebaixessin la crispació amb CiU per mirar de portar per nous camins la relació política amb el Govern de la Generalitat. A la vegada, des de Catalunya, algunes veus ja parlaven de refer els ponts amb Madrid i demanar mil vegades perdó per haver gosat parlar d’independència en unes eleccions al Parlament. Pocs dies després, el ministre Wert i la seva reforma educativa han posat en evidència que la guerra continua i que no hi haurà ni un dia de treva. Alguns ja ho sabíem. L’objectiu final de tota política dictada des de Madrid és -amb més o menys virulència- dissoldre l’anomalia catalana, posar punt i final a la nació dels catalans.

De nou, la matèria triada per a la batalla és la llengua catalana i la immersió lingüística. L’atac és contra un fet central de la catalanitat i del catalanisme, els que decideixen reobrir aquest front ho tenen clar. Després de molts mesos parlant de virolla i pacte fiscal, hi ha un retorn al que alguns anomenen debat identitari. Això passa després d’uns comicis catalans d’una trascendència històrica que només els eufòrics amb el retrocés de Mas a les urnes no volen veure: el catalanisme polític ha esdevingut sobiranisme explícit i no tornarem al món d’abans, en el qual el nacionalisme català majoritari s’oferia a col·laborar mansoi amb la modernització i governabilitat d’Espanya a canvi de graduals concessions en l’autogovern, que depenien sempre de la necessitat aritmètica del Govern espanyol de torn.

Passi el que passi amb el futur Govern de Catalunya, el paradigma cambonià és enterrat. Ens hem fet grans. Hem esgotat totes les pedagogies i ens hem adonat que la pel·lícula de debò no consistia en encaixar de bona fe Catalunya en una Espanya flexible sinó en evitar que la nació dels catalans esdevingui un residu purament folklòric perfectament dissolt en un Estat espanyol fortament centralitzat, on la plurinacionalitat és una paraula buida que serveix només per xerrar de gastronomia.

Dit això, i més enllà de les consideracions sobre l’estil provocador de Wert, la pregunta política és obligada: Per què precisament ara? Si Rajoy volia que es refredés una mica l’ambient, l’ofensiva ministerial contra la immersió provoca tot el contrari i, de retruc, proporciona vitamines al sobiranisme, accelera l’entesa entre CiU i ERC, reafirma els arguments a favor del divorci Catalunya-Espanya i cohesiona la immensa majoria de la societat catalana al voltant d’un model educatiu que només impugnen dos partits, PP i Ciutadans.

Aquest moviment del Govern Rajoy té tot l’aspecte d’una represàlia contra les aspiracions que van expressar-se al carrer l’Onze de Setembre, contra unes eleccions avançades, contra el desafiament tranquil liderat per Mas i contra una ciutadania que -fetes les sumes i les restes de paperetes- ha deixat clar que l’espanyolisme explícit no és, avui per avui, una alternativa política a Catalunya, encara que els poders espanyols (formals i informals) puguin veure el 25-N com una victòria. Que sigui una represàlia no vol dir que no respongui també a un projecte a llarg termini i a la doctrina que emana de la sentència del TC sobre l’Estatut. Però, alerta: els mestres en l’art de la guerra ens ensenyen que les represàlies tenen efectes inesperats i que no sempre són la via més eficaç per extirpar allò que un altre ministre -el d’Exteriors- definiria com “un càncer”.

Fa uns mesos, quan es parlava encara de la possibilitat de trobar una sortida a la demanda d’un nou pacte fiscal, molt abans de la Diada i de tot el que ha vingut després, en alguns laboratoris ideològics de la dreta espanyola, es va especular seriosament amb el següent plantejament: el PP podria acceptar una solució semblant al concert de bascos i navarresos per a Catalunya a canvi que CiU i Mas desmuntessin la immersió lingüística. Diners per identitat.

Això permetria -es teoritzava- que Rajoy desencallés el plet català a la vegada que apareixeria davant la caverna com un campió de la unitat d’Espanya, perquè aconseguia atacar el mal en origen. Em consta que alguns mitjans de Madrid (inclòs el que ha fet servir la mentida i la difamació durant la darrera campanya electoral) estaven disposats a jugar aquesta carta. Òbviament, les exploracions molt preliminars que es van fer en ambients convergents van deixar clar que es tractava d’un pla absurd que no tenia cap recorregut.

Ara som en un altre escenari. Ni pacte fiscal ni llengua. Els mallorquins i els valencians ja coneixen aquesta medecina letal. Polacos, heu jugat amb foc i ara sabreu qui mana de debò. Us pensàveu, ximplets, que la vostra borratxera independentista us sortiria de franc? Us ha tornat a perdre l’estètica, catalinos.

Amb la represàlia, el PP intenta dues coses més, de passada: competir amb Ciutadans, partit que li menja terreny electoral, i distreure l’atenció sobre l’escassa credibilitat que té el Govern espanyol com a gestor eficaç de la crisi econòmica. Però no us confongueu: Wert no va per lliure i això no és una mesura a cop calent. És una missió històrica.