07 des 2012 El lingot de Díaz Ferrán
Díaz Ferrán ja ha ingressat a la presó. L’home que feia apologia alegre del fet de treballar més per menys resulta que no es dedicava a crear riquesa sinó, presumptament, a la delinqüència. El que fou president de la patronal espanyola té més relació amb els valors de la pirateria i del saqueig que amb allò que els savis anomenen avui la responsabilitat social de l’empresa. Tota una lliçó moral que suposo s’explicarà a les escoles de negocis de casa nostra, entre les més ben considerades d’Europa. Perquè la faula és molt vistosa, certament. De la peripècia de qui fou enaltit com a empresari d’èxit hi ha detalls que es van coneixent que tenen la seva gràcia. Per exemple, el fet que el paio guardava a casa seva un lingot d’or mentre es declarava oficialment insolvent.
No sé si hi ha molta gent que acostumi a guardar lingots d’or sota les rajoles de la cuina. Amagar bitllets sembla més habitual. Em diu un amic que coneix aquests assumptes que els simples assalariats no podem ni arribar a imaginar la llarga llista de sistemes i mètodes (legals, il·legals i alegals) que hi ha per ocultar la virolla. Hi ha realitats que la immensa majoria desconeixem. En aquest sentit, recordo que fa uns anys, abans de l’esclat de la crisi, volia comprar un habitatge i un dels possibles venedors va fer-me una pregunta que, en aquells temps, era típica: “I, doncs, quina part farem en negre?” No cal dir que, atès que cap dels meus ingressos s’escapaven del ulls totpoderosos del ministeri d’Hisenda, vaig aixecar-me immediatament i -mogut per l’esperit del protestantisme nòrdic i el sentit comú- vaig respondre: “No farem res en negre, perquè resulta que un servidor és com el detergent aquell de l’anunci: blanc sobre blanc i, més enllà, només blanc”. El meu interlocutor em va mirar com si jo fos un marcià. No cal dir que aquell individu i jo no vam fer cap mena de negoci.
En fi, tornant al cas que ens ocupa, em demano què feia Díaz Ferrán amb el lingot: se’l mirava cada dia abans d’anar a dormir? El tocava amb concupiscència? L’ensenyava a les amistats mentre es fotia dels seus empleats? Una joia te la pots posar i una pintura la pots admirar, però un lingot… Ángel De Cabo, presumpte còmplice de les malifetes de Díaz Ferrán, tenia gustos més clàssics, no menys xarons: guardava a casa dos trofeus de caça, un elefant i una girafa.
Llegeixo que l’expresident de la CEOE viatjava a València cada dos o tres setmanes per rebre cent mil euros mensuals en negre de l’esmentat De Cabo, d’acord amb el que havien pactat. M’agradaria molt saber tots els detalls sobre Díaz Ferrán quan passava a recollir el sobre. Tenia temps d’anar, per exemple, a fer un arròs amb fesols i naps al restaurant Casa Carmina? Perquè, si no pots fer aquestes coses, ¿de què et serveix robar tant?