10 des 2012 Nous votants
Un dels fenòmens més interessants de les darreres eleccions al Parlament és l’augment espectacular de participació i el seu efecte directe més rellevant: el trencament de l’abstencionisme diferencial en els comicis autonòmics. Des del 1980, s’havia constatat que una part important de ciutadans que participaven a les generals deixaven, en canvi, de fer-ho sistemàticament quan es tractava de triar els representants a la Cambra catalana. Totes les teories sobre aquest assumpte arribaven a la mateixa conclusió: una part de població no se sent concernida per les institucions d’autogovern i només considera important la cita amb les urnes de la qual en surt el Govern espanyol. El 25 de novembre passat va votar mig milió més de persones que fa dos anys, i l’anàlisi territorial indica que una part considerable d’abstencionistes habituals van decidir exercir aquesta vegada el seu dret al vot.
La particularitat de les darreres eleccions catalanes -tan polaritzades i centrades en un assumpte de gran transcendència més enllà de la gestió- explica la ruptura de l’abstencionisme diferencial, especialment en el primer i segon cinturó barceloní. Cal tenir en compte que és la primera vegada que els mitjans de comunicació no catalans han fet una cobertura intensa i àmplia de la campanya, extrem que, poc o molt, ha impactat en segments socials que consumeixen, sempre i de manera preferent, televisió i ràdio amb el centre de gravetat a Madrid. Un altre assumpte seria fins a quin punt aquests continguts s’han vist notablement deteriorats per molt de soroll.
Amb tot, la notícia és que la ruptura de l’abstencionisme diferencial no altera les proporcions de votants que existien prèviament en l’eix nacionalista en comicis d’aquesta mena a Catalunya, un dels grans interrogants quan s’analitzava aquest fenomen. Aquesta és una dada molt especial a l’hora de formular hipòtesis i projectar resultats de cara a consultes d’un altre ordre, tot i que cal ser cautelós en aquest tipus d’exercicis. L’abstencionisme diferencial ha creat alguns mites. Per exemple, quan el PSC va decidir presentar José Montilla com a candidat a la presidència de la Generalitat, alguns estrategs esperaven que les apel·lacions als orígens del cap de llista aconseguissin mobilitzar els que votaven socialista quan es tractava del poder de Madrid mentre que es quedaven a casa si estava en joc el Govern de la Generalitat. Aquella aposta no va sortir bé i, de passada, va trencar el tòpic que relacionava l’abstenció amb discursos ètnics simplificadors.
Els politòlegs i la resta d’experts es demanen, a la llum dels resultats del 25N, si l’abstencionisme diferencial -que ha marcat el mapa català de partits des de la transició- s’ha acabat per sempre o si les coses tornaran a lloc en unes eleccions que no siguin qualificades d’històriques. El temps ho dirà.