17 des 2012 Orfes d’esquerres
En qualsevol democràcia europea que funcioni, la socialdemocràcia hi té un partit important i capaç d’articular una alternativa de govern. Avui, a Catalunya, això és impossible per dos motius. Primer: el PSC ha entrat en un procés molt acusat de caiguda electoral acompanyat d’una creixent pèrdua d’influència social. Segon: ERC, que fa un discurs socialdemòcrata a més d’independentista, no sembla tenir com a prioritat buscar una aliança o entesa amb els socialistes catalans desenganyats. La conclusió és que el centreesquerra català tendeix al minifundisme, fenomen que es fa més palès amb la presentació en societat -aquest dissabte passat- del partit Nova Esquerra Catalana, impulsat per Ernest Maragall i d’altres antics dirigents i càrrecs del PSC.
La política que defuig el testimonialisme i pretén representar grans majories es basa en la suma. En el centredreta, el mapa català de partits és clar: CiU treballa l’espai sobiranista i el PP l’espai espanyolista, i la distància electoral entre ambdues opcions és gran. En canvi, en el centreesquerra tot és més complicat: ERC llaura el camp sobiranista mentre el PSC ofereix una oferta que costa d’entendre i no satisfà ningú, a la vegada que ambdues formacions tenen, ara, un pes electoral gairebé equivalent; a més, republicans i socialistes han de competir amb una ICV que, tot i situar-se més enllà de la socialdemocràcia, intenta pescar entre els electorats de les altres dues sigles.
Algunes sumes que van servir per navegar la transició ara ja no funcionen. Això és evident en el cas de la relació entre el PSC i el PSOE, per molt que Pere Navarro s’esforci per definir una posició pròpia que sigui escoltada (si us plau per força) al carrer Ferraz de Madrid i que no el faci semblar un marcià al Parlament. A casa, el primer secretari del PSC ha decidit falcar-se en el lideratge sense cap concessió als sectors crítics, la qual cosa representa tot el contrari del principi de suma de sensibilitats que dóna fortalesa i penetració a qualsevol organització. Les unanimitats imposades van portar Montilla al daltabaix i Navarro persisteix en l’error, castigant a qui no li ha mostrat una adhesió total.
Per al país, la greu avaria del PSC és una mala notícia. Deixa orfes molts ciutadans que voldrien una recomposició de l’espai socialdemòcrata amb una combinació acurada i eficaç d’obertura, credibilitat, cultura de govern, sobiranisme, esperit de regeneració i cares noves. Ara no hi ha cap partit d’esquerra (o de dreta) a Catalunya que reuneixi tots aquests elements. Des del punt de vista de la governabilitat i dels reptes col·lectius que s’anuncien, aquesta absència ens frena i limita el camp dels grans consensos que s’hauran de fabricar durant aquesta legislatura. Quan es passa de la poesia a la prosa, cap pota de la taula ha de ballar més del compte.