03 gen 2013 Vergonya i democràcia

Es torna a parlar de la vergonya, ens ho expliquen a les pàgines culturals d’aquest diari. Les paraules van i vénen com si res. En el temps que els meus pares van viure com a suma de passat, present i futur (la postguerra), la vergonya era molt important. En el temps dels meus mestres (els anys setanta), la vergonya va deixar de ser un valor a l’aparador de l’existència. Avui, després de tots els naufragis dels grans relats, vells progressistes que s’han convertit en avis tenen nostàlgia de la vergonya, com s’enyora una antiga calaixera de caoba de la tieta, que algú no va saber valorar en el seu moment. Em fa gràcia.

Dels meus pares vaig aprendre que els pobres tenien vergonya mentre els rics tenien d’altres coses. Misteris relacionats amb el passadís fosc que uneix la llibertat, la propietat i la dignitat. La vergonya no era una bandera, era el refugi de qui no té res, un espai de prevenció contra els abusos, enormes durant moltes dècades en aquest país. La vergonya no era una marca de classe social, era la supervivència que es transforma en costum. Cal ser perifèric -en sentit integral- per comprendre exactament que la vergonya no pot ser pensada per segons qui. En català, tenim la paraula pocavergonya, molt escaient. En espanyol, es parla de sinvergüenza, potser menys tràgica. Exacta, tanmateix.

De què parlem avui quan parlem de la vergonya perduda? De quatre coses.

1. La societat de l’espectacle ha canviat el concepte de vergonya en convertir el pudor en una paraula sense sentit. Mostrar la pròpia vida mitjançant les xarxes socials és un exercici quotidià de milions de persones. Està vinculat a la destrucció del concepte clàssic de privacitat i d’intimitat. A més, transgredir per ser famós exigeix aparcar qualsevol residu de vergonya. Molts volen ser famosos i la vergonya és, llavors, una muralla que cal saltar per assolir aquesta condició. L’obligació de ser desinhibit, natural i divertit davant del món no es discuteix. El xaronisme acaba podrint la representació: cal mostrar el cul i l’ànima amb total abnegació. Som estrelles on fire.

2. La manca de vergonya com a manca de sentiment de culpa o de responsabilitat és allò que defineix l’espai de la política-porqueria i de la política-drap.

Té a veure amb un món on als ciutadans ens convé creure que tot ens supera i que les causes dels problemes que vivim no tenen res a veure amb les nostres decisions particulars. És una excusa. Només ens veiem com a víctimes.

Té a veure amb un món on “un mateix és el projecte fonamental de cada individu” com escriu François Ascher. En aquest univers, “la societat ens diu cada cop menys quines són les regles que hem de respectar, però ens commina a que nosaltres mateixos triem les que hem d’adoptar”. Aquest sociòleg francès té clara la conclusió: “En aquest nou context, la vergonya i la culpabilitat ja no serveixen per a sancionar l’incompliment de les normes que un mateix ha triat o creu haver triat”.

Té a veure amb la fallida dels mecanismes de persecució i càstig de comportaments criminals o èticament dubtosos que instauren una idea d’impunitat fàcil i que impedeix que pugui prosperar res que s’assembli a l’exemplaritat dels líders polítics, econòmics i socials.

Té a veure, finalment, amb la sensació que les normes sempre premien a qui no les compleix o a qui les desfigura en funció dels seus interessos espuris. És el cas -per exemple- de l’amnistia fiscal dictada pel Govern espanyol, una veritable burla a la majoria i un missatge que alimenta el cinisme més descarnat.

3. La vergonya introbable exigeix rituals pal·liatius per part dels poders, per alliberar pressió. Sembla que sigui autocrítica però és una altra cosa. A vegades, els polítics demanen disculpes públiques només per evitar que la manca de popularitat els destrossi en les enquestes.

El passat setembre, Nick Clegg, líder dels liberaldemòcrates britànics i soci del primer ministre conservador David Cameron, va demanar perdó per haver acceptat un augment molt fort de les matrícules dels estudis universitaris quan, en campanya, havia promès que eliminaria aquestes taxes. I, a finals de novembre, un grup de militants del PSOE van fer un vídeo en el qual admetien errors del Govern presidit per Zapatero i demanaven perdó, entre d’altres coses “perquè no vam reconèixer a temps la crisi i vam negar la seva magnitud”. Carme Chacón -ex-ministra de Defensa i d’Habitatge- no va tenir cap problema a manifestar que “la gent no tornarà a confiar en nosaltres si no som capaços de dir que hi ha coses en les quals ens hem equivocat”. En el circ, aquests números triomfen.

4. Es pot parlar de vergonya sense parlar de respecte? Quan els enganys es presenten com errors, no s’està faltant greument al respecte dels administrats? Quan el terme nazi o malalt mental s’aplica a un adversari, quina mena de societat s’està proposant? Quan es considera que la gent no té memòria, quin horitzó de confiança es fabrica? La vergonya és proporcional al nivell de respecte que sentim per la veritat i per la intel·ligència de qui ens escolta. Pot prosperar, a començaments del segle XXI, una vida democràtica que parteixi de la creença que, al capdavall, només som figurants del no-res?