04 gen 2013 Amb bona lletra, sobretot

Aquests dies s’escriu molt, i ho fan els més petits de casa. L’operació de fer la carta als Reis d’Orient és molt important i demana preparació, atenció, esforç, moltes correccions i, sobretot, bona lletra. Escolto a RAC1 que el company Jofre Llombart s’escandalitza perquè, a Barcelona, es convida els nens a fer arribar les peticions a ses majestats mitjançant tauletes electròniques i d’altres màquines. Tots sabem que els Reis d’Orient i les companyies telefòniques (només en cas que vulgueu donar-vos de baixa) tenen protocols molt estrictes i que no fan gaire cas de correus electrònics, SMS, whatsapps, piulades i d’altres expressions. L’escola contemporània es pregunta constantment pel bon ús de les noves tecnologies però Melcior, Gaspar i Baltasar no han estat influïts encara pels teòrics de les aules 2.0 i els pedagogs tecnoeufòrics, la qual cosa no els impedeix -paradoxa bonica- regalar consoles, videojocs i d’altres meravelles.

Estic d’acord amb l’amic Llombart. Escriure la carta als Reis, de pròpia mà, és una de les poques coses serioses que es poden escriure a la vida, després del testament, les llistes de compra del supermercat i els versos que ens toca fer quan es casa un amic. La tasca no es pot despatxar en pocs minuts, cal posar-hi tots els sentits, i el concurs dels pares acostuma a ser important. Els progenitors han d’ajudar les criatures a trobar la manera de captar l’atenció d’unes personalitats tan enfeinades i acostumades a llegir tota mena de missives, en totes les llengües del món, incloses aquelles que alguns voldrien convertir en assignatura de tercera regional optativa. Els pares saben que les cartes als Reis, com les cartes d’amor, formen part d’un gènere molt antic que té l’enorme capacitat de renovar-se periòdicament sense fer soroll i sense que els crítics apocalíptics -com fan amb la novel·la- en cantin les absoltes dos o tres cops cada dècada.

Es diu que Melcior, Gaspar i Baltasar poden entendre totes les lletres per enrevessades que siguin, com la clàssica lletra de metge, que sempre m’ha fascinat. Com a nen que va tenir una lletra no sempre intel·ligible (i que, a més, era esquerrà), aquest detall em tranquil·litzava molt, però potser em vaig relaxar massa. Després, amb els anys, m’he adonat que no hi ha cosa tan empipadora com haver de desxifrar una nota pròpia que sembla un gargot. En tot cas, es recomana ser curós quan es redacta la carta als Reis, mai no se sap quin ajudant l’obrirà i quina mena d’emocions produirà la nostra cal·ligrafia. I no hi poseu tippex per corregir les errades, és poc elegant i fa que els camells es cansin a causa del sobrepès.

Escriure ens ajuda a pensar, més que no pas a l’inrevés. Les cartes que els Reis rebran demà al vespre són l’únic best seller que mai no té preu.