14 gen 2013 Partits del futur
La solució del cas Pallerols volia evitar el càstig mediàtic del líder d’Unió i, paradoxalment, ha alimentat tot el contrari, sobretot perquè les primeres explicacions oficials sobre l’acord amb la Fiscalia les va fer la portaveu del partit i no Duran Lleida. Ho hem dit altres vegades i ho hem de repetir: donar la cara és indispensable en el món que vivim, no fer-ho sempre resulta pitjor.
Aquesta notícia és dolenta per a la credibilitat dels democristians, de CiU com a federació -alerta amb certes alegries miops a CDC- i de la política catalana en general. Que la direcció d’Unió expliqui que assumeix “la responsabilitat civil subsidiària a títol lucratiu” però que no sabia què passava amb els fons europeus destinats a la formació d’aturats és una narració que no pot funcionar quan la desconfiança del ciutadà ha assolit uns nivells altíssims.
Com ja hem escrit d’altres vegades, tot allò que reforça la sensació d’impunitat és benzina per al motor de la desafecció. Les enquestes són, en aquest sentit, contundents: fa mesos que els polítics són percebuts com “un problema”, habitualment en tercer lloc després de la crisi i l’atur. Els ciutadans -castigats per realitats molt agres- no entenen ni accepten que les elits polítiques gaudeixin d’un tracte tan especial per part del sistema. Però els partits mai no agafen el toro de la corrupció per les banyes i només es dediquen a utilitzar cada cas en contra de l’adversari, un espectacle que incrementa la distància entre la societat i els polítics.
Les darreres eleccions catalanes van fer créixer el vot cap a formacions noves que no han tingut responsabilitats de govern i que, a més, fan bandera de la regeneració. L’entrada al Parlament de la CUP i l’augment espectacular d’escons de Ciutadans respon, sobretot, a la fatiga que desperten les altres ofertes quan s’enfronten a les disfuncions de la maquinària democràtica. Aquest és un fenomen que la resta de forces no haurien d’ignorar, especialment les dues més grans, CiU i PSC; el remei ha de venir de dins, altrament l’horitzó és anar davallant de manera inexorable.
A Catalunya, a més de l’eix dreta-esquerra i de l’eix espanyolisme-sobiranisme, hi ha un tercer eix que serà cada dia més important, l’eix rutina-renovació. El que pesa no és només la corrupció, també hi ha l’endogàmia, la manca d’agilitat i la pèrdua de permeabilitat en relació amb molts interessos socials. A Madrid, han posat en marxa el que s’anomena Partit X-Partit del Futur, amb gent que estava vinculada al 15-M, i sembla que, en les pròximes generals, UPyD pot continuar creixent perquè fa aquest paper d’outsider. Partits del futur i partits del passat. La faula, però, és severa: sense una millora ambiciosa dels mecanismes de control i de la cultura política general, els renovadors d’avui sempre poden ser els sospitosos de demà.