31 gen 2013 Corrupció i banderes

Catalunya pateix diversos casos de corrupció, les notícies ens ho recorden diàriament. És la política catalana més corrupta que la que es fa a d’altres llocs de l’Estat? Si observem el mapa de la corrupció, veiem que el mateix fenomen prolifera -pel cap baix- a València, Balears, Andalusia, Galícia i Madrid. Això, per descomptat, no ha de servir per tranquil·litzar gens ni mica la societat catalana, però permet evitar desfiguracions interessades. La geografia de la corrupció és extensa a Espanya i no hi entén d’identitats ni de fets diferencials. Malgrat aquesta evidència, sectors importants de la dreta política i mediàtica (amb l’ajut de sectors de l’esquerra jacobina) sostenen amb obstinació que Catalunya és un territori més corrupte que cap altre a causa del nacionalisme català. L’etiqueta que es fa servir des de fa anys per resumir aquesta tesi és “oasi català”.

Aquesta estratègia d’associar nacionalisme català o catalanisme amb corrupció és molt vella. El cas Banca Catalana va servir per alimentar-la i, fins i tot, per intentar provar de manera definitiva la certesa d’aquest vincle. La polèmica del 3%, que va esmentar Pasqual Maragall en seu parlamentària, va contribuir de manera especial a projectar aquesta imatge de podridura estructural. Amb tot, va ser l’esclat del cas Palau de la Música allò que va permetre elevar a categoria indiscutible el lligam entre política nacionalista i corrupció. La figura de Fèlix Millet ajuda a arrodonir la història perquè hi afegeix una idea atractiva: el repartiment del botí entre uns privilegiats que utilitzen els seus llocs en el patriciat indígena per fer i desfer de manera impune, fent que sigui vàlida aquella dita segons la qual “amaguen la cartera amb la bandera”. Des de la darrera campanya electoral, estem en una nova fase, que consisteix a intentar frenar les aspiracions sobiranistes mitjançant l’explotació calculada de casos reals o inventats de corrupció que afecten polítics catalans. L’acarnissament que ha patit i pateix Artur Mas s’inscriu en aquesta guerra bruta, on la peça més preuada és el president.

Dit això, considero que el món nacionalista -i especialment CiU- s’equivoca molt quan, davant la publicació de notícies que tenen a veure amb irregularitats, corrupteles i delictes possibles i/o provats dels seus entorns, fa servir com a principal argument defensiu allò de “ens ataquen perquè volen destruir Catalunya”. No em sembla intel·ligent ni eficaç amagar-se sota aquest mantra, que copia la rutina dels anys vuitanta, quan el pujolisme era fort. I no pas perquè no sigui veritat la intenció destructiva en alguns casos, sinó perquè la realitat ha canviat radicalment i, a més, hi ha una veritat superior a la qual toca respondre avui amb determinació: també entre els nacionalistes hi ha corruptes, com hi ha incompetents, com hi ha vividors. De la mateixa manera que hi ha gent honrada, competent i treballadora. En això, val més que CiU pequi d’excés de zel i faci tot el possible per posar el marcador a zero, justament per contrarestar amb decisions fulminants aquesta insistència en el caràcter intrínsecament corrupte del nacionalisme català i, per extensió, del projecte d’Estat propi. La caiguda de vots de CiU no pot ser aliena a aquesta manca de cintura, sobretot quan resulta evident que el nou sobiranisme és també el clam d’unes classes mitjanes que exigeixen regeneració, transparència i una nova manera de fer política.

Si parlem amb rigor, és inacceptable associar de manera mecànica i determinista una ideologia democràtica o un moviment democràtic amb la corrupció. No es pot fer ni amb el nacionalisme català ni amb la socialdemocràcia, ni amb el conservadorisme, ni amb l’ecologisme, ni amb el liberalisme, etcètera. Ni amb l’espanyolisme centralista, per suposat. Corruptes en origen només ho són els que defensen programes totalitaris i contraris als drets humans i el pluralisme, perquè tota dictadura és corrupta per definició. Fins i tot quan -fet habitual- un cabdill es presenta com la vacuna perfecta contra uns partits que roben. Mantinguem, si us plau, els debats dins d’una certa decència: si és una estupidesa pensar que el corrupte ho és perquè la seva visió del món conservadora, socialista o liberal el porta a aprofitar-se del sistema, també ho és pensar el mateix del nacionalista o sobiranista català (que és, a la vegada, de dretes o d’esquerres). El que anima la corrupció és la permanència excessiva en el poder, la manca de controls eficients, una justícia lenta i millorable, i una cultura política que afavoreix la malifeta.

Fins aquí la lògica i la raó. Però hi ha excepcions que, malauradament, ens porten al terreny de la trampa i la demagògia: no és cap secret que no pocs contraris a les idees i opcions nacionalistes i sobiranistes de Catalunya parteixen d’una falsa premissa que els permet eludir la confrontació serena d’arguments i criminalitzar l’adversari: el nacionalisme català no és democràtic i, per tant, és com el nazisme i com d’altres moviments destructius; a partir d’aquí, bastir la tesi d’una Catalunya que viu en un règim opressiu resulta molt fàcil. Els habituals glosadors de la caverna madrilenya (i alguns extraviats de l’esquerra cosmopolita de campanar) s’hi dediquen sense descans.