01 feb 2013 La porta del vàter

Escolto que un responsable dels Mossos d’Esquadra explica que la majoria de les denúncies que aquest cos policial ha rebut aquests dies per ciberassetjament escolar mitjançant xarxes socials i eines com Gossip o Informer es poden qualificar legalment com a “injúries lleus”, i vindrien a ser la versió contemporània de la tradicional, clàssica i popular frase anònima escrita, amb mala bava, a la part de dins de la porta del vàter que fan servir els alumnes d’un centre. El fet és antic, només canvia el vehicle i la magnitud d’aquesta mena de comunicació.

Hi ha una subliteratura popular que, durant segles, ha trobat el seu espai natural en àmbits molt freqüentats on, a la vegada, és possible expressar-se sense identificar-se. Les portes dels lavabos públics ho tenen tot per a la difusió de xafarderies, rumors, procacitats, bestieses i ocurrències de tot tipus; també hi hem vist, a vegades, les obres de caricaturistes espontanis i l’assaig en petit de pintades que, després, hem trobat als carrers.

Un 20% d’instituts catalans ja disposen d’Informer, la pàgina especial de Facebook que permet que grups de persones que tenen alguna cosa en comú la facin servir com a tauler d’anuncis on penjar-hi -posant el nom o bé de manera anònima- els missatges que vulguin. La suma d’adolescència, anonimat i facilitat tecnològica és un còctel indigest per a pares i docents, per això ara tornen a disparar-se les alarmes i, des de la consellera fins al pedagog de torn, passant per l’expert en bullying, tothom és cridat a avisar-nos de com reduir els riscos que artefactes d’aquesta mena tenen per a les vides dels nostres fills. És normal que ens preocupem, però em sembla que en fem un gra massa. Vull dir que està bé advertir el jovent dels problemes que es poden derivar de certs comportaments, però cal posar les coses en perspectiva. Els casos extrems han de ser detectats a temps, però no podem obsessionar-nos. A vegades, tendim a sobreprotegir la canalla i, llavors, aconseguim un efecte contrari: allò prohibit sempre és més atractiu. Cal ser una mica més astuts.

Amb tot, no ens hem d’enganyar sobre l’abast del fenomen. A veure, pares i mestres, poseu-vos una cosa al cap: per als adolescents i joves d’avui, el concepte de privacitat i d’intimitat que nosaltres invoquem és pura arqueologia. Des del meu punt de vista d’home nascut al segle XX, això és un desastre, però aquesta és una batalla perduda. Les inèrcies del mercat i del canvi cultural reforcen una vida amb parets de vidre i retransmesa on line. Jo, en canvi, estimo la vella i bonica conquesta burgesa que suposa la separació clara entre el carrer i la llar, però sóc un paio passat de moda: trobo una ximpleria, per exemple, piular per Twitter que te’n vas a dormir o que se t’ha espatllat la rentadora.