21 feb 2013 Fora de camp

De tota aquesta pel·lícula rocambolesca de detectius privats, polítics espiats, amants venjatives i cossos policials en pugna costa molt treure’n el sentit. Vull dir un sentit que vagi més enllà de constatar que la tendència al joc brut ha tingut pocs frens en la nostra societat. El no-sentit d’aquest retaule està vinculat directament al desconeixement que tenim del mòbil dels delictes –presumptes o probables – que es van cometre en un cèntric restaurant barceloní o qui sap en quants llocs més de Barcelona i el país. Com ensenyen les novel·les i films de lladres i serenos, tot crim respon a un mòbil i, quan això no està clar, la realitat sembla un teatre caòtic de titelles. Cada dia ens subministren detalls d’aquest guinyol, però encara no sabem quin objectiu perseguien els que van dedicar-se –sembla- a acumular dossiers sobre diversos personatges públics. Potser –sóc malpensat- no ho sabrem mai del cert.

Mentre tot aquest espectacle de barraca de fira té lloc davant dels nostres ulls i fem les exclamacions i lamentacions que toquen, no puc evitar pensar que allò més interessant  ha de ser “fora de camp”, per dir-ho com els fotògrafs i els cineastes. El que se’ns mostra atrapa el nostre interès però no deixa de ser –de moment- una història vulgar de xafarderies organitzades a gran escala. Com més va, més em demano per tot allò que està quedant fora de camp: els noms que no surten, els llocs que no s’esmenten, les relacions que no es consignen, les declaracions que s’obvien… En el fora de camp d’aquesta pila de notícies, hi ha les absències significants que potser ens ajudarien a comprendre què dimonis representa tot plegat. Per què uns i no uns altres? També el mòbil és fora de camp.

Els situacionistes –pioners d’una lectura crítica i astuta de la societat hipercomunicada- van proclamar que “allò vertader és un moment d’allò fals”. M’agafen ganes de pensar que potser hi ha comandaments d’alguns serveis d’intel·ligència o cosa similar que s’han llegit a fons els textos de Guy Debord i que, més aplicats que el jovent de la CUP  a l’hora de fer guerrilla comunicativa, han aplicat estratègies bàsiques de la revolta per muntar-nos una cerimònia de la confusió que està aconseguint el que, tal vegada, algú volia: generar la reacció en un escenari d’eventual revolució. Veureu que escric reacció i revolució en cursiva, perquè, afortunadament, no vivim a l’any 1936 i, tant l’una com l’altra, s’han de considerar sota formes incruentes i noves, més pròpies de la societat en xarxa que de les societats en gàbia que van conèixer els nostres pares i avis.

Si la por falla, cal anar més enllà. I la por ha fallat bastant, si més no entre les classes mitjanes que, en un altre moment, s’haguessin arronsat. Què hi ha més enllà de la por, estimats lectors? La porqueria en tot el seu esplendor. La porqueria veritable i la construïda i, enmig, els mil tons grisos de la porqueria imaginada o intuïda. Alerta, no voldria ser malinterpretat: Catalunya té corruptes indígenes –algun de molt il.lustre- i delinqüents de tota mena, no som pas un país d’àngels i –com he escrit dotzenes de vegades- hem d’abordar una regeneració implacable, immediatament. Dit això, i com recordava ahir el col.lega Toni Soler a RAC1, a ningú se li acut proclamar que hi ha un oasi espanyol de podridura malgrat l’esclat del cas Bárcenas o del cas Gürtel. Sembla que només la catalanitat és intrínsecament corrupta a ulls de determinats narradors i prescriptors, un assumpte digne de tesi doctoral i de l’atenció dels fiscals que es dediquen als delictes de xenofòbia, racisme, antisemitisme i discriminacions similars.

La por fabricada per la propaganda és anacrònica i més quan la crisi ha portat les pors reals i tangibles de l’atur, els desnonaments i la precarietat a moltes persones. A més, la por a doll té un efecte limitat en una societat on els joves universitaris han fet Erasmus, les iaies naveguen per internet i els programes més vistos a la tele són els d’animals domèstics. Sembla més eficaç, a priori, fer aflorar molts excrements durant un curt període de temps, si el que es vol és la desmoralització col·lectiva i l’abatiment, que és el pròleg de la passivitat. La desmoralització condueix fàcilment a la desmobilització perquè mata les il·lusions i les energies. Davant el panorama del femer, molta gent pot sentir-se ensarronada per tota la classe política del país i, de retruc, pot desentendre’s de qualsevol projecte de canvi polític. Pregunteu qui són els més mobilitzats avui a Catalunya.

La màxima dirigent del PP català dinant en un reservat amb una ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola mentre uns detectius privats  enregistren la conversa. I si resulta que som davant d’un sensacional Macguffin, un d’aquells ganxos argumentals que apareixen en algunes pel·lícules de suspens per fer avançar la història però que, en realitat, no tenen cap importància? Fa dies que hi dono voltes i només voldria que el mestre Hitchcock fos el director d’aquesta producció, perquè seria de més qualitat. En aquest cas, tornaríem al fora de camp, que esmentava al començament: tot el que s’està divulgant ara podria servir per amagar uns altres fets que –aquests sí- hauríem de conèixer per no anar venuts. Potser estic molt equivocat o potser no.