28 feb 2013 El PSC desafia els déus
Els socialistes catalans han traspassat la ratlla, han desafiat els déus, han gosat fer allò que molts els havien demanat durant anys. Els socialistes catalans han exercit, per primer cop en tota la democràcia, la seva sobirania com a partit nacional català a les Corts espanyoles. No els ha estat fàcil, sobretot a alguns. El fet constitueix una notícia històrica, a la qual no es pot treure valor i que pot tenir conseqüències a llarg termini. Josep Pallach deu aplaudir el gest des del cel.
El motiu de la revolta dels diputats socialistes catalans és sabut: la celebració d’un referèndum en el qual el poble català s’expressi lliurement sobre la possibilitat de separar-se pacíficament de l’Estat espanyol per constituir un Estat propi. El PSC fa èmfasi en què això ha de fer-se dins de “la legalitat” i no considera necessari proclamar prèviament la sobirania de Catalunya. CiU, ERC i ICV, en canvi, han votat solemnement que el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i que, si el Govern espanyol tanca totes les vies possibles per fer la consulta, aquesta s’haurà de fer igualment, creant una nova legalitat sobre la marxa, que superi les constriccions de l’ordenament constitucional espanyol. Els socialistes i les tres forces del bloc sobiranista coincideixen que, sigui com sigui, hi ha d’haver diàleg Barcelona-Madrid, per donar sortida a la demanda d’una part majoritària de la societat catalana.
El que dimarts van fer els socialistes catalans -menys Carme Chacón- al Congrés dels Diputats amplia el consens català sobre l’impecable caràcter democràtic d’un referèndum d’aquesta mena. Aquesta és la clau de volta i el que modifica el quadre. Retingueu això. Repeteixo, és un consens sobre el fet de poder votar, no pas sobre la independència. Es pot entendre, a començaments del segle XXI, que un govern democràtic prohibeixi una consulta a una part dels seus ciutadans que se senten i es proclamen nació política? Els demòcrates d’Europa no ho entenen, de cap de les maneres. El projecte independentista té sectors a favor i en contra entre l’opinió internacional, però l’exercici de la democràcia -en canvi- gaudeix de totes les simpaties entre la gent civilitzada.
Pere Navarro ens està sorprenent. Obeeixen els seus moviments a una estratègia ben pensada o són reaccions tàctiques (i confuses) per guanyar una autoritat que se li escapava de les mans a gran velocitat? No ho sé. Potser el primer secretari vol recollir el millor del llegat Maragall i del llegat Montilla, per no ser un home de transició i contestat per tothom. El temps ho dirà. En perspectiva de país, em demano què faran Navarro i el PSC quan es vegi -com és previsible davant de l’actitud del PP i del PSOE- que la legalitat vigent és una gàbia per a les aspiracions de la majoria més activa i organitzada de Catalunya? Acceptaran el fatalisme o es posaran al costat dels que intentaran trencar la cotilla? El problema també el tindran altres, com una part d’ICV i Unió, però això no lleva responsabilitat als dirigents del carrer Nicaragua. Sobretot quan les enquestes apunten la caiguda lliure del PSC a les urnes i les darreres eleccions ens mostren pèrdues de vots en direccions tan oposades com ERC i Ciutadans. L’espai de la marca es fa petit.
S’especula novament aquests dies amb la ruptura dels vells acords entre PSC i PSOE, que són una de les claus de la transició. El to de les declaracions d’alguns dirigents socialistes espanyols -inclòs Alfonso Guerra- alimenta la hipòtesi de la reimplantació de la Federació Catalana del PSOE, un projecte que -per cert- feia molta gràcia a algun alcalde metropolità, tant que va arribar a insinuar que “estaria per la feina” quan les turbulències del primer tripartit provocaven angúnies diàries al carrer Ferraz. Encara que els ànims es tranquil·litzin i que no s’arribi tan lluny, hi ha una dada que transforma el terreny de joc: les lògiques del PSC i del PSOE són cada vegada més allunyades, perquè responen a majories socials amb dinàmiques contradictòries. No es pot assumir a la vegada “més Catalunya” i “més Espanya”. El somni federalista -que el PSOE mai s’ha pres seriosament- havia de resoldre aquesta contradicció.
Tornem a escriure un pronòstic que fa temps que repetim: abans que el procés sobiranista enfili la recta final, el PSC es trencarà. De fet, com ja estem notant, és tot el mapa català de partits el que s’està reconfigurant inexorablement, a causa de diversos factors que hem analitzat en d’altres articles. Es tendeix a dramatitzar aquesta possibilitat perquè s’hi projecta de manera mecànica la por a la fractura social, com si la Catalunya d’avui fos exactament la mateixa que la de l’any 1978. Les lleialtats identitàries són diverses en qualsevol societat desenvolupada i la seva cohabitació forma part de la complexitat que ens toca viure i gestionar. Per entendre’ns, és més que probable que en una Catalunya independent continués havent molt d’interès pels partits de la selecció espanyola de futbol. Aquest no és el problema.
El PSC sembla que ha dit prou al sucursalisme. Vivim una època que exigeix canvis i noves mirades. Els déus de Madrid han estat desafiats per aquells que, durant dècades, deien “sí, senyor”. És l’hora d’assegurar els grans consensos dins de Catalunya, amb intel·ligència.