01 mar 2013 Banderes als balcons, encara

Observo que hi ha estelades als balcons de molts pobles i ciutats de Catalunya. Encara en queden, però alguns amics i coneguts m’asseguren que aquesta demostració espontània de compromís va minvant a poc a poc. Com si una part de ciutadans s’haguessin decebut molt ràpidament no se sap exactament de què i de qui. Arran de la celebració del darrer Onze de Setembre, molta gent va penjar banderes independentistes per significar públicament un sentiment d’il.lusió davant d’una possibilitat de canvi històric. Si això va ser un gest més sentimental que racional, és un assumpte lateral que no ens dirà res de rellevant sobre la voluntat popular. Perquè els indiviuds, en aquest país i arreu, no separen de manera mecànica els seus interessos del seus valors com si fossis robots. Tot va junt.

En el moment d’escriure aquestes línies -gener del 2013-, tot és obert. El Govern de Catalunya i alguns partits han fet una aposta per encarrilar una consulta vinculant que serveixi per preguntar els catalans com volen viure i organitzar-se en l’Europa que anem construint. El més important d’aquesta nova etapa és que -passi el que passi- parteix d’una afirmació explícita de la sobirania del poble català, que és negada per la Constitució del 1978, text que només reconeix l’existència d’una sobirania espanyola. La clau de tot el debat és aquest punt: admetre o no que Catalunya és un subjecte polític capaç de prendre decisions fonamentals sobre la seva continuïtat com a nació.

Estem en una situació inèdita en la història. Es tracta d’un desafiament únic a l’ordre establert a Espanya d’ençà de la mort de Franco i té lloc en un moment de crisi econòmica general molt dur. El que avui planteja el catalanisme és un camí que no s’havia explorat mai seriosament i que trastoca totes les previsions que existien sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. No sé si s’acaba d’entendre la gravetat del repte que una part de la societat i de la política catalanes han assumit des de fa mig any. Tinc la sensació que -en determinats ambients- aquesta nova etapa es viu amb simplificacions excessives i algunes dosis poc recomanables d’ingenuïtat. No vull dir que no es tingui consciència de les enormes dificultats i obstacles d’aquest projecte, que tothom coneix clarament. Faig referència, més aviat, al càlcul d’energies i sacrificis que comporta tirar endavant una revolució d’aquesta mena. Perquè som davant d’una revolució -democràtica, pacífica i tranqui.la- que vol reconfigurar els equilibris de poder al sud d’Europa, una operació delicada de la qual en sortiran guanyadors i perdedors. Tots els que pensen que hi sortiran perdent s’han armat i han començat a batallar -també de manera bruta- per evitar l’èxit del procés sobiranista català.

Parlava abans del càlcul d’energies i sacrifics que fan falta en revolucions d’aquesta mena. Aquesta previsió de costos és indispensable i no sé si l’estem fent. Ens dediquem a parlar molt de la resposta dels poders formals i fàctics espanyols i massa poc de la capacitat de la societat i la política catalanes d’aguantar l’estrebada. No em sembla una actitud intel.ligent perquè minimitza les febleses internes i passa de puntetes sobre els mals que no hem corregit encara. Agusti Calvet, més conegut com a Gaziel, venia a dir que els catalans, a l’hora de la veritat, mai no encertem la jugada. No es tracta d’abonar aquesta mena de fatalisme històric com si el futur ja fos escrit, però sí paga la pena d’advertir que massa vegades Catalunya ha perdut batalles més per errors propis que per grans encerts dels enemics. És indispensable tenir-ho molt en compte aquesta vegada.

Més enllà d’aquestes reflexions sobre l’actitud que hem d’exhibir com a poble en una hora tan extraordinària, costa molt fer afirmacions contundents. La densitat de les incerteses és molt alta i això impedeix pronòstics afinats. En aquest punt és on la política -com va escriure Campalans- vol dir pedagogia. Cal fer avui a Catalunya molta pedagogia.

En primer lloc, cal pedagogia des del món sobiranista cap als ciutadans que no participen de les idees catalanistes i/o que tenen sentiments intensos de dubte i de por davant d’aquest desafiament; des del sobiranisme, tendim a pensar que tota la societat assumeix certs consensos perquè hi ha un fet indiscutible que tapa d’altres fenòmens: el catalanisme és el gran relat articulador del nostre país i el que dóna sentit a la majoria més activa i organitzada de ciutadans. Que no hi hagi encara una alternativa ben construïda al catalanisme no vol dir que aquest sigui hegemònic socialment. Hem d’evitar confusions i treballar de valent per explicar amb detall quin és el projecte d’un Estat propi a les persones que no viuen com un conflicte el fet que Catalunya formi part d’Espanya.

En segon lloc, toca fer pedagogia internacional. En un món globalitzat, l’explicació cap enfora dels nostres anhels col.lectius és condició necessària per aspirar a qualsevol reconeixement seriós de la comunitat mundial. Val a dir que hi ha sectors del catalanisme que porten algun temps dedicats a aquesta missió des dels entorns acadèmics i periodístics, amb resultats estimables. Això no obstant, a partir d’ara, caldrà un canvi d’escala en aquest front, per contrarestar l’enorme quantitat de contactes, complicitats i recursos de què disposa l’Estat espanyol a l’hora de donar la seva versió d’aquest conflicte i aconseguir adhesions a les seves tesis. Tot el que es faci des de Catalunya no es podrà anunciar prèviament, és important ser molt intel.ligent i hàbil en aquesta mena de moviments.

Per desplegar aquesta pedagogia cal lideratge i cal que els actors polítics i socials estableixin canals de col.laboració estables i flexibles. Catalunya és avui una societat poc acostumada a comprendre la complexitat dels lideratges democràtics, una disfunció preocupant que mereix una reflexió específica, que deixem per a una altra ocasió. De moment, apuntem que, sense un clar suport ciutadà a la figura o figures polítiques que s’han posat al capdavant d’aquest procés, tot serà més complicat, més precari i més incert del que ja és. A vegades, sembla que el nostre país tingui una tendència a menysprear les formes i els mètodes acreditats arreu per a guanyar. Aquesta revolució catalana necessita afermar lideratges sense els quals la voluntat popular pot perdre impuls, malgrat el treball valuós de diverses entitats i organitzacions. Ens omplim la boca parlant del llegat de Prat de la Riba i de l’exemple de Macià però, a l’hora de la veritat, desconfiem exageradament de tots aquells que gosen pilotar el trajecte més decisiu en tres-cents anys. Sense confiança no hi haurà lideratge i sense lideratge el desafiament català no tindrà la consistència que pertoca. Però també hi ha, òbviament, la responsabilitat dels que tenen càrrecs principals.

Avui, els polítics catalans que han assumit el projecte sobiranista gestionen un capital milionari d’il.lusions i d’expectatives col.lectives que exigeix una combinació molt acurada de saviesa, coratge, prudència, audàcia i generositat. Sabran estar tots ells a l’alçada? La relació entre energies socials esmerçades en aquest camí i resultats polítics obtinguts no pot ser descompensada, hem d’exigir un balanç positiu, altrament parlaríem de frustració. He de dir -amb pena- que no sempre observo la generositat i la saviesa necessàries entre molts dels nostres dirigents. Ens dominen nombroses inèrcies de la política petita, rutines negatives dels temps que -teòricament- ens hem proposat superar. Ciutadans i polítics sembla que, a vegades, competim per posar-nos pals a les rodes de la manera més absurda.

Encara hi ha estelades als balcons de diversos barris i pobles. Encara hi ha milers de catalans que pensen que, davant d’un present que ens condemna a la desaparició, tenim el deure moral i polític d’intentar buscar un demà en el qual no calgui demanar perdó per existir. Espero que els nostres dirigents polítics, econòmics i socials no oblidin la gent que ha penjat aquestes banderes als balcons i que -sense deixar-se vinclar pel desànim- afirma que les mantindrà fins que arribi el dia més esperat.