07 mar 2013 El primer cap tallat
És paradoxal: el primer cap tallat per frenar el procés sobiranista a Catalunya serà el d’un fiscal conservador que és clarament contrari a la independència del nostre país. Si no fos una notícia tan bèstia i democràticament tan impresentable, la cosa faria riure. Però no en fa. Perquè la dimissió forçada de Martín Rodríguez Sol per haver opinat -sense sortir-se ni un mil·límetre de la legalitat constitucional- sobre eventuals consultes al poble català marca el sostre de la discrepància dins el bàndol dels que diuen defensar, per damunt de tot, la unitat d’Espanya.
Durant el tardofranquisme, el món oficial tolerava “el contraste de pareceres” com a substitutiu del debat lliure en una societat oberta. Avui, a començaments del segle XXI, sembla que certs poders no poden digerir ni això. El fiscal general de l’Estat, el Partit Popular, el PSOE i determinats mitjans de Madrid consideren que el fiscal superior de Catalunya ha de pagar cara la seva gosadia. Especialment interessant ha estat la intervenció de la senyora Valenciano, vicesecretària general socialista, quan ha esmentat la necessitat de “prudència” per justificar la fulminació de Rodríguez Sol. La competició entre els dos grans partits espanyols per veure qui és més nacionalista viu hores brillants. El mestre Pla ja ho deia: el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, com bé està comprovant Pere Navarro mentre tracta de complaure tothom.
En la destitució del fiscal superior de Catalunya hi ha qui hi veu una certa venjança del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, perquè el primer va obrir diligències en relació a l’esborrany policial fantasma publicat pel diari El Mundo en plena campanya electoral, un paper sense pare ni mare que acusava Artur Mas de tenir comptes a Suïssa, falsedat desmentida immediatament per l’interessat i pels bancs helvètics. Torres-Dulce va reprendre públicament el fiscal superior de Catalunya per intentar perseguir la calúmnia, una actitud que a mi em produeix estupefacció. Per cert, encara és hora que el ministre de l’Interior doni explicacions sobre el rerefons d’aquest muntatge per destruir un líder polític, una maniobra digna d’uns comicis de república bananera.
Al meu parer, ara som davant d’un típic sacrifici ritual que intenta aconseguir dos objectius a la vegada. En primer lloc, es tracta de blindar el gran tabú segons el qual mai (i sota cap circumstància) el poble català podrà ser consultat sobre la seva continuïtat com a part de l’Estat espanyol. En segon lloc, es tracta d’un avís contundent per a navegants, sobre l’obligació d’obediència cega dels servidors de l’Estat a una sola i única interpretació de la llei, sense possibilitat de matisos ni modulacions, per lleials que aquestes siguin als principis intocables i sagrats de la Constitució de 1978. Rodríguez Sol, a efectes tècnics, és tractat com una mena d’heretge en mans de la Santa Inquisició. El nucli de l’Estat vol tallar d’arrel tot el que sembli una desviació del dogma més preuat. També les tiranies fan purgues per eliminar els dubtosos amb càrrec, considerats un mal pitjor que l’enemic declarat.
El debat sobre si un fiscal pot opinar com qualsevol altre ciutadà o s’ha de limitar a emetre els seus dictàmens és una discussió tramposa perquè, des de la recuperació de la democràcia, fiscals (i també jutges) han dit la seva sense problemes. El silenci que ara s’exigeix al fiscal superior de Catalunya és un canvi sobtat de les regles i els costums. Per tant, anem més enllà i considerem el que ha dit aquest fiscal. De les seves paraules sobre un hipotètic referèndum no es pot desprendre, en cap cas, que el personatge sigui un criptoseparatista infiltrat dins del tercer poder de l’Estat.
El seu pecat seria -em sembla- haver introduït en la seva declaració del passat dia 3 dues idees que Madrid deu considerar altament perilloses: a) “Una realitat social d’una part important de la població de Catalunya que creu que és millor per a Catalunya un altre model”; b) “Al poble cal donar-li la possibilitat d’expressar el que vol; en general a qualsevol poble”. El que més inquieta els inquisidors és que un fiscal asseguri que hi ha “una realitat social d’una part important de la població de Catalunya”. És aquest reconeixement d’una diferència política viva el que resulta intolerable. Perquè obre la porta a admetre que, efectivament, hi ha un poble català que -tard o d’hora- podria actuar com a subjecte col·lectiu tan (relativament) sobirà com el poble espanyol.
Si fem abstracció de qui parla i des d’on parla (imagineu les paraules del fiscal en anglès), tot es fa més evident: són tesis d’un impecable fonament democràtic, pròpies d’un demòcrata civilitzat. Llavors, la conclusió és necessàriament esgarrifosa: els poders formals i fàctics d’Espanya tenen por a la democràcia més que a la secessió de Catalunya. Quin descobriment! Com si no sabéssim tot el que va passar amb l’Estatut un cop va arribar al Tribunal Constitucional. Rodríguez Sol rep avui la mateixa medecina. La transició no va democratitzar les mentalitats, només va crear unes institucions que -quan toca- deixen de banda la seva naturalesa democràtica per esdevenir màquines bèl·liques al servei de la causa de la fe en un projecte intocable, immutable i etern.