08 mar 2013 La mort del que mana

Un dels grans gèneres de la política, des del temps dels romans, és el discurs funerari. Saber glossar el cabdill mort és un art subtil que no tothom pot exhibir. La mort del que mana amenaça el poder dels que el tenen, dóna esperances als que el volen, qüestiona els equilibris existents i desencadena moltes energies, moltes pors i moltes aventures. Quan el que ha traspassat exercia un poder no exactament democràtic -que pot anar des de la tirania pura i dura fins a la pseudodemocràcia adulterada- tots els factors esmentats es multipliquen per cent. Les cerimònies al voltant de l’adéu a Hugo Chávez són, en aquest sentit, de manual. Hi ha tot el que s’espera i una mica més.

Les estampes de fervor del poble davant el fèretre sempre produeixen una gran impressió. Però la història aconsella no considerar aquests festivals com una informació del tot exacta sobre l’estat d’un país. Jo era una criatura, però encara recordo que, el novembre de 1975, la tele única i en blanc i negre de l’època ens mostrava unes cues inacabables davant el cadàver de Franco, segons les quals Espanya semblava totalment franquista. Ara, amb el traspàs del comandant Chávez, passa si fa no fa el mateix. Les escenes de multituds que ploren i volen veure el rostre del mort transmeten el concepte d’una Veneçuela chavista sense fissures, sense oposició. Sabem que això no és cert.

Hi ha detalls que mereixen una pausa. Llegeixo que el militar responsable de la guàrdia personal del president veneçolà va declarar, poques hores abans de la mort d’aquest, que el lema del batalló -passés el que passés- continuaria sent “Con Chávez todo, sin Chávez nada”. El culte fanàtic a la personalitat del líder sempre fa angúnia, però, a vegades, pot fer el ridícul. Sobretot quan el cabdill de torn ja no hi és. D’altra banda, el tot o res és una de les grans banderes -molt atractiva- de certes formes de populisme. Sempre hi ha ànimes que -mogudes per molt bones intencions- ubiquen la discussió en el tot o res, que és l’antipolítica més explosiva, perquè exclou la negociació i el pacte. Si el tot o res és un assumpte en mans de gent d’armes, les coses acostumen a ser encara més complicades, per no dir més impossibles.

A Catalunya, segons totes les cròniques, l’enterrament de Francesc Macià va ser un dels grans moments de la política de masses, perquè la figura de l’Avi transcendia la dimensió institucional per entrar en l’esfera del mite gràcies a la seva trajectòria i el seu fort carisma. Però Macià -que també era militar, com el president veneçolà- era un demòcrata i, a més, va governar molt poc temps. No es pot dir el mateix de Chávez, tot i que també a Catalunya té els seus partidaris, disposats a santificar-lo. Que fàcil és lloar règims dubtosos quan es viu ben lluny de la seva policia!