15 mar 2013 Ministres amenaçadors
Estem veient coses que mai no hauríem pensat que veuríem. Per exemple, el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques del Govern espanyol no té cap inconvenient a amenaçar, des del Congrés dels Diputats, els partits de l’oposició, els artistes que el critiquen i els periodistes que no li riuen les gràcies. La munició de les amenaces sempre és la mateixa: la informació confidencial sobre la renda de les persones i les empreses de la qual disposa l’Estat i que, òbviament, no és propietat de cap càrrec polític ni de cap partit, sinó de l’Administració central, sotmesa a regles i normes que han de garantir la privacitat, la seguretat i el bon ús d’unes dades especialment sensibles. Cada cop que Montoro expressa aquesta amenaça tranquil·lament, l’Estat de dret a Espanya perd tones de credibilitat i legitimitat. Són maneres de pinxo de barri.
Us imagineu un ministre del Regne Unit, de França o d’Alemanya amenaçant algú de divulgar les dades disponibles de l’interessat als totpoderosos ordinadors de les respectives hisendes públiques? No li ho tolerarien i, probablement, hauria de plegar ben avergonyit. A Madrid, en canvi, aquestes actituds avui s’accepten com a normals. A més, la moda Montoro sembla que crea escola entre els seus companys de Gabinet. Recentment, el ministre de l’Interior ha fet saber -durant una compareixença parlamentària que havia d’aclarir fets molt greus- que té més informació en el seu poder sobre casos que poden afectar partits de l’oposició, tot i que ha tingut el detall de no fer-la pública encara. Fernández Díaz no va explicar l’origen de l’informe policial fantasma que acusava Artur Mas i Jordi Pujol de tenir comptes bancaris a Suïssa però va insinuar que ell controla l’aixeta de les sorpreses. Per si de cas.
Amenaçar és molt lleig. I, en alguns casos, pot ser un abús de poder o coses molt pitjors, tipificades penalment. D’altra banda, qui amenaça ha d’estar disposat a complir, si arriba el moment, allò que ha dit; altrament farà el ridícul i quedarà afeblit davant aquell a qui volia fer por. Un polític socialista català que durant molt de temps va exercir d’expert estrateg va resumir així aquest assumpte: “No amenacis mai, però si ho has de fer, arriba fins al final sense contemplacions”. La clau: no abusar-ne i no ser frívol amb les coses que fan pupa. A Espanya, es viu una època d’inflació d’amenaces, hi ha massa nerviosisme.
De les amenaces, els elegants en diuen “advertències” o “bons consells”. Són el mateix, però es presenten com un gran favor que l’amenaçador fa sempre a l’amenaçat. El to, llavors, és com de confidència amistosa, que es formula de manera obliqua, per evitar que es disparin més alarmes de les necessàries. Això acostuma a ser molt més agradable que trobar-te un cap de cavall dins del llit.