21 mar 2013 Fent amics
Fer amics és bonic, sobretot si et dediques a la política. Alguns polítics de Madrid sembla que no tenen altre objectiu a la vida que quedar-se sense cap amic a Catalunya. Paradoxalment, són els que més prediquen una unitat sacrosanta d’Espanya. Ara veureu per què ho dic. Fa pocs dies, va visitar Barcelona el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, successor d’Esperanza Aguirre. A més de celebrar una reunió institucional amb el president Artur Mas, aquest baró del PP va dinar amb diverses personalitats del món empresarial català. Com va explicar molt bé Manel Pérez a les pàgines d’Economia d’aquest diari el 10 de març passat, la intervenció de González va tenir com a eix “la deriva independentista” del nostre país i la crítica al model autonòmic perquè “castiga Madrid”. Molts dels congregats van quedar sorpresos -astorats- pel to i el fons del discurs del president autonòmic madrileny, farcit de dades incorrectes, desfigurades o esbiaixades.
El dinar de González i els directius i empresaris catalans no va anar gaire bé. El col·lega Pérez recollia en la seva crònica el cas de Rosa Esteva, presidenta del grup de restauració Tragaluz, “que va assegurar que mai no havia estat independentista, però que després de la seva intervenció se sentia molt més propera a aquesta opció”. He fet les meves investigacions i he sabut que l’efecte de les paraules de l’hereu d’Aguirre sobre les elits barcelonines no va ser dolent, va ser catastròfic. Un dels presents al dinar ho resumeix de la següent manera: “Després d’escoltar aquest personatge, estic disposat a firmar a favor de la secessió de Catalunya”. Resulta que són paraules d’un directiu gens catalanista, nascut fora de Catalunya, que habitualment parla en castellà i que, al seu dia, va tenir altes responsabilitats a l’Administració central. Aquest mateix ciutadà afegeix una altra nota, molt interessant: “Més de la meitat dels que van escoltar González a l’hotel Casa Fuster, en sortir, deien coses molts semblants al que jo estic dient”. Algú, des del món sobiranista català, hauria de fer arribar un lot de cava al senyor González per la bona feina feta entre les elits de casa nostra.
Som davant un fenomen que mereix estudis i tesis doctorals. En comptes d’aplicar una intel·ligència estratègica que sedueixi les elits empresarials catalanes contràries al divorci Catalunya-Espanya, els dirigents del PP (i alguns del PSOE també) són especialistes a fabricar independentistes, fins i tot en els ambients més hostils a aquest projecte. José María Aznar va excel·lir en aquest sentit, i és un fet estadísticament comprovat que la seva ofensiva espanyolista recentralitzadora és un dels elements que va contribuir més poderosament a situar l’independentisme en la zona central de la política i la societat catalanes. És allò del tret per la culata. Quan arribem en aquest punt, sempre confirmo que un dels grans punts febles del centralisme és consumir la pròpia propaganda com si fos l’anàlisi de la realitat.
Considereu que Ignacio González afavoreix o perjudica el diàleg entre Catalunya i el poder espanyol? Ara es parla molt de diàleg, quan s’hauria de parlar potser de supervivència i d’eficàcia, per evitar eufemismes i disgustos. En vista del dinar esmentat, queda clar que els anomenats separadors haurien de preocupar molt més les elits catalanes favorables a mantenir l’statu quo que els anomenats separatistes. Sobretot perquè els separadors menyspreen sense dissimular els esforços de les elits catalanes per buscar una sortida alternativa (intermèdia i dotada de diners) a la via de l’Estat propi. Si no fos així, González i els de la seva corda vindrien a Catalunya a escoltar amb modèstia i ganes d’entendre, en comptes de venir a treure pit, fer retrets i expressar advertències solemnes amb tons de pura amenaça.
No sóc tan ingenu de creure que el mal gust de boca deixat pel president madrileny durant una estona a Barcelona altera completament i de la nit al dia les prioritats legítimes de les elits catalanes. Les conversions no són mai automàtiques ni en sèrie, per descomptat. Abans de González, fa uns mesos, el ministre RuizGallardón també va passar per aquí, per assenyalar la recta via als nostres pròcers, un espectacle sensacional de pirotècnia d’Estat, segons han explicat els afortunats que van gaudir-ne. I després de González en vindran més, sense necessitat de cobertura del CNI o detectius privats, perquè aquestes coses es fan a plena llum del dia. Tota exhibició de força necessita publicitat i aquesta pel·lícula va d’això. Mostrar múscul i fer una mica de por. Ja es veu que no es tracta de fer amics, sinó de “fer creure”, que deia la iaia. Fer creure, ara amb un sucre, ara amb el bastó. Ahir vam saber que el Govern d’Espanya podrà retirar les ajudes als trasplantaments d’òrgans a les autonomies que no compleixin el dèficit. Tanta sensibilitat no s’havia vist mai.
El president de l’autonomia madrilenya aconsegueix que molta gent d’ordre de Barcelona acabi considerant -mig de broma, mig seriosament- que potser l’independentisme no és aquella fantasia absurda alimentada per TV3, ERC i un Artur Mas extraviat, sinó el camí menys dolent davant de la fatxenderia estructural. Que li facin un monument a Ignacio González, si us plau.