22 mar 2013 Ridícul molt rendible
Sembla ser que ara hi ha dues cadenes televisives privades espanyoles que fan uns programes semblants en els quals uns suposats famosos han de llançar-se des d’un trampolí a una piscina. No se m’ha passat pel cap de dedicar ni un segon de la meva vida a contemplar aquest espectacle, ni tan sols per interès gremial comunicatiu o per comprendre els estranys camins de la televisió en aquest començament del segle XXI. Confesso que la sola possibilitat d’haver de veure aquests espais em genera un sentiment que limita al sud amb la depressió i al nord amb l’avorriment oceànic. Dit això, em demano quina és la gràcia d’aquest programa. Un amic que coneix bé els misteris del negoci televisiu em treu de la meva foscor: la clau és el ridícul. A tothom li agrada contemplar com aquells que gaudeixen de certa fama i notorietat fan el ridícul. Simple com els acudits de pets.
Vet-ho aquí: la darrera ocurrència de la televisió generalista recupera mecanismes ancestrals per al prime time. No cal dir que les masses -abans i ara- obtenen una gratificació immediata quan aquells que formen part de la galeria de celebritats grans o petites fiquen la pota. Els ídols -sobretot els de fira i tot a cent- també són humans i agrada molt que això quedi subratllat de tant en tant, per compensar de manera implacable el relat de l’èxit amb una part grotesca, trista o miserable. Si aquesta exhibició serveix per maquillar les frustracions particulars de l’espectador, tot això que potser ens estalviarem en psicòlegs i psiquiatres. Posar figuretes de la premsa del cor i territoris afins a saltar des d’un trampolí és una manera eficaç i poc sofisticada d’actualitzar allò que en el món anterior als mitjans de masses passava a les places dels pobles.
No sóc apocalíptic i no vull prohibir cap programa, per descomptat: si el veí vol passar-se tot el vespre analitzant les gràcies de Falete com a aprenent de saltador olímpic, res a dir. Llibertat de culte, d’informació i d’entreteniment. Hi ha gent per a tot, també per a programes benintencionats que et fan sentir com un criminal de guerra si no recicles com cal la brossa de la cuina. El que em deixa descol·locat és el fet de pagar a una colla de gent disposada a fer el ridícul quan seria tan fàcil trobar aquest material de franc. Només cal estar vigilants a les anades i vingudes de molts protagonistes habituals de les notícies per trobar tresors sensacionals. De fet, els programes de zàping es basen en aquesta riquesa incessant. Em sembla que, anys enrere, quan jo era petit, es donava per fet que els famosos havien de ser admirats i admirables, per això se’n destacava trets exemplars. Ara es fa tot el contrari: volem enxampar el famós que cau en desgràcia perquè ens regala un moment de glòria compensatòria. Com si guanyéssim la partida.