01 abr 2013 Algunes febleses, encara

La cultura catalana és, com tota cultura gran o petita, un sistema d’institucions, empreses i cercles diversos que articulen la creativitat, la innovació i la tradició i les projecten cap endins i cap enfora. Cap cultura, per tant, no es pot entendre si no es tenen en compte factors personals i emocionals, relacionats amb les afinitats entre els individus que anomenem creadors i que, en sentit ampli, també han d’incloure els acadèmics i els investigadors. La catalana, com a cultura minoritària i minoritzada que, a més, va haver de desenvolupar-se durant bona part del segle XX en la clandestinitat, no existiria sense l’activisme de dones i homes concrets que, sovint sense organismes oficials ni res semblant, van fer molt.

Eren les persones les que ho movien tot. Entre 1939 i 1979, tothom que feia alguna cosa dins de la cultura catalana, a l’interior o a l’exili, des de l’activitat professional o el voluntariat més abnegat, es coneixia. Només cal llegir alguns dels llibres autobiogràfics de Joan Triadú o d’Albert Manent per confirmar que individus i grups diversos -fins i tot de posicions ben contraposades- mantenien vincles d’algun tipus.

D’aquell magma en van sortir moltes iniciatives i en va quedar un aire de família que, després, la normalitat democràtica va anar transformant en tota una altra cosa. Les complicitats dels temps de la resistència van donar pas a pugnes que, contra l’enemic comú, havien romàs apaivagades i en segon terme. A partir de la mort de Franco i, sobretot, de l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, la cultura catalana es va veure fortament influïda per les lleialtats partidistes i marcada pel prestigi creixent d’una cultura espanyola que mirava de renovar-se i guanyar el temps perdut. Madrid va començar a jugar la carta de les avantguardes i del mercat jove i -amb moltíssims recursos públics- va posar-se de moda. Per cert, aquí, en aquells dies, els pensadors de capçalera de l’esquerra oficial no parlaven d’altra cosa que de “la cultura de la crisi”, potser per fer exorcisme dels  errors ideològics, sense admetre -això mai- que s’havien equivocat en un tant per cent considerable dels seus diagnòstics. Els més espavilats van reciclar-se com a gestors culturals amb pressupostos magnífics.

El naixement de Televisió de Catalunya, l’any 1983, va suposar un revulsiu sense precedents per a la cultura catalana. Des de la publicació de l’oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, el renaixement de la nostra cultura nacional no havia disposat d’una eina tan poderosa per arribar a la gent. En termes de mercat, el català va experimentar un salt d’escala que, afortunadament, va tenir lloc abans de la privatització de l’espai televisiu a Espanya i de l’eclosió dels mitjans globals tal i com avui els coneixem, xarxes socials incloses. Trenta anys després, TV3 s’ha situat en el centre de la cultura catalana i, més enllà i més ençà de les preferències de cadascú, hem de consignar el seu paper fonamental a l’hora de reconfigurar els nous equilibris d’empreses i cercles culturals. De TV3 surt la majoria de l’estar system català actual així com una bona nòmina de creadors dedicats a les arts escèniques, el cinema, l’entreteniment i el periodisme. Hi ha molts productes editorials i determinats guardons literaris que no s’entendrien avui sense l’ascendent que té Televisió de Catalunya en tots els circuits culturals en català.

No vivim en temps de la resistència ni tampoc en els anys agitats de la transició, ni en aquella etapa il·lusionant en què -segons diuen- els fundadors de TV3 podien fotre’s del Pujol que havia desafiat Madrid per crear aquell mitjà públic a la vegada que es convertien en els professionals més ben pagats del sector de la comunicació a Catalunya. Tot això ja ha passat. Vivim dies de crisi que també afecten les anomenades indústries culturals i molts dels que van créixer a cavall de l’eufòria ara han de tancar el negoci o fer projectes per la meitat de la meitat del preu que es facturava quan les vaques grasses semblaven infinites. Però també vivim dies de redescoberta de la imaginació i de mobilització de recursos particulars, que aconsegueixen transformar moltes idees en realitats. La fi de les subvencions ha esperonat nous camins que, a la llarga, vigoritzaran un entorns que s’havien fet massa dependents dels diners públics, massa lents i massa refiats, a vegades fins a límits ridículs.

En aquest context, i sense perdre de vista que la societat catalana està vivint un període especialment intens pel que fa al solapament d’esdeveniments polítics d’un relleu històric, arriba l’hora de preguntar-nos quines són algunes de les febleses del món cultural català. Modestament, i sense cap pretensió exhaustiva, faig la meva petita llista, per contribuir a un debat tan o més necessari que el que ara té lloc sobre les estructures d’Estat que ens calen per assegurar la supervivència col·lectiva.

Primera feblesa: Manca de recursos per a la recerca científica i la innovació. Sense apostes clares en aquest àmbit, la base de la nostra cultura sempre serà feble i extraordinàriament vulnerable. Això contrasta amb l’existència de destacades personalitats catalanes en camps científics diversos -amb exemples brillants en projectes d’avantguarda- i amb l’aparició de la primera generació global de graduats catalans sorgits de les universitats del país, una part dels quals ha hagut de marxar i ho tindrà molt complicat per retornar quan arribi la recuperació econòmica. La majoria de discursos sobre la cultura catalana encara deixen massa de banda la cultura científica, com si el concepte “societat del coneixement” fos una etiqueta aplicable només a d’altres nacions.

Segona feblesa: Excés d’endogàmia. La cultura catalana tendeix de manera inercial a representar-se cap endins i cap enfora massa endogàmicament, amb una confusió evident entre complicitats i unanimitats. A vegades, la resposta davant d’aquest problema és obrir debats equívocs sobre, per exemple, la presència d’autors catalans en llengua espanyola en fires o certàmens internacionals. Sobre velles endogàmies generacionals s’han bastit noves endogàmies teixides entorn de lleialtats empresarials, gremials i polítiques que comencen a ser nocives quan creen una falsa hegemonia de valors que oculta un pluralisme que la societat sí té. Aquestes endogàmies bloquegen massa discussions estratègiques, per sectarisme ideològic, per un sentit defensiu de determinats interessos, o per les dues coses alhora. Les endogàmies també són rèmores altament tòxiques quan es tracta de consolidar àmbits independents i acreditats que tinguin per missió valorar la producció cultural de manera fonamentada i crítica, per anar produint el fil del prestigi que tota tradició cultural exigeix.

Tercera feblesa: Manca d’empreses grans i fortes de cultura en català. Aquesta circumstància ens aboca a una proliferació de petits negocis que són lloables i generadors d’originalitat però que, malauradament, no disposen ni dels recursos ni de la projecció suficients per abordar projectes d’una certa escala. A la vegada, Barcelona continua sent un centre important per a determinades industries culturals que, a partir de la llengua espanyola, tenen una forta presència internacional, la qual cosa hauria de provocar sinèrgies més que dificultats. El noucentisme va posar la cultura en el centre de la nació i les lògiques globals ens obliguen a fer de la nació cultural una marca. La marca Barcelona funciona molt bé des de fa temps però el seu èxit és també un fre a l’expansió de la marca Catalunya. La presència de Catalunya a les pàgines de política dels mitjans estrangers pot contribuir a trencar aquesta dinàmica. Barcelona i Catalunya són dues marques fortes que poden potenciar-se mútuament si se sap actuar amb intel·ligència. Amb tot, cal que la inversió privada que té per eix la llengua catalana sigui més ambiciosa i no accepti un paper secundari.

La cultura catalana del segle XXI és la cultura d’una societat viva que està disposada a repensar moltes coses. Esperem que aquestes febleses que hem anotat aquí (o d’altres) no facin malbé el coixí cultural imprescindible que tot somni polític necessita per evitar de convertir-se en una carcassa buida, sense suc ni bruc. Que cadascú hi faci tot el que pugui des de la seva responsabilitat.