01 abr 2013 Una única certesa
Qualsevol assessor contractat a Melbourne, Los Ángeles o Toronto –per dir llocs allunyats on aquestes coses es toquen seriosament- aconsellaria al president Mas i a Oriol Junqueras que treballessin molt, gesticulessin poc, no parlessin cada dia davant les càmeres i, sobretot, evitessin donar la sensació que fan servir els mitjans de comunicació per mesurar de manera infantil i obsessiva el nivell de desconfiança mútua. Aquest assessor estranger també els diria que, si no s’apliquen contenció, acabaran cansant el personal. I potser afegiria que, considerant la magnitud de la crisi i els enormes obstacles que ha de vèncer el procés sobiranista, farien bé d’evitar inèrcies i tacticismes d’amateurs, així com debats constants i miops sobre dates i preguntes de referèndums. Finalment, els recordaria que s’oblidin una mica de les respectives militàncies (massa presoneres de les ansietats domèstiques) i pensin més en els votants.
El de Melbourne, Los Ángeles o Toronto cobraria una pasta per posar per escrit aquestes recomanacions de sentit comú i, potser pel mateix preu, faria constar que –més enllà dels resultats del diàleg entre Madrid i Barcelona sobre el dèficit i la tresoreria autonòmica- la gran idea-força del bloc sobiranista davant els partidaris de mantenir Catalunya dins d’Espanya és una única certesa: no tornarem mai més al món del pujolisme i l’anar tirant. No tornarem al món d’ahir, per dir-ho fent un modest homenatge a Stefan Zweig. Això ho sap tothom a Catalunya, fins i tot els dirigents del PP i Ciutadans, formacions que voldrien posar el rellotge a l’any 1977 i clonar Tarradellas, que tan bé va saber interpretar el guió escrit per Sánchez-Terán i altres per encàrrec d’Adolfo Suárez.
De fet, l’únic consens català del 100 % és aquest diagnòstic. Les classes mitjanes emprenyades, les elits empresarials nervioses, els sectors al marge del catalanisme i tothom que avui viu i treballa a Catalunya no dubten (o intueixen) que el vell esquema de relaciópujolista amb Madrid és obsolet i que no podrà ser reeditat de cap de les maneres. El gran suport social a un nou pacte fiscal en la línia del concert de bascos i navarresos –opció refusada solemnement per Rajoy- és producte d’aquesta constatació empírica, també per part dels que volen continuar sent catalans dins d’Espanya.
És cert que Mas té un panorama més que complicat i que ningú no l’ajuda gaire. I és cert que molts esperen la gran trompada, a veure què en poden treure. Però als amics del Madrid polític, econòmic i periodístic se’ls ha d’explicar que –amb diàleg o sense- no tornarem a la Catalunya de Pujol, passi el que passi amb Mas. El de Melbourne ja se n’ha adonat. Per això aconsello als col·legues madrilenys que, abans d’anunciar la retirada sobiranista, es prenguin la molèstia de parlar amb catalans que no agafen el pont aeri.