06 abr 2013 Un mestre articulat
Tothom el respecta, els que hem pogut venir i els que no hi són. Molts també l’admirem, perquè sabem que aquest negoci no és tan fàcil com sembla. Ell és el columnista català que fa més temps –36 anys– que escriu un article cada dia, primer al diari Avui i després a El Periódico. Hem estat convocats a mig matí a l’acollidor restaurant Lázaro, del carrer Aribau, per celebrar que es publica un nou llibre de Josep Maria Espinàs, una antologia canònica de les seves columnes i que porta un títol afortunat i precís: Una vida articulada.
La coberta del volum reprodueix una magnífica foto de Pedro Madueño on es veu l’autor fent un cafè i encenent la seva pipa en un bar, mentre pren notes. Isabel Martí, motor incansable de l’editorial La Campana, explica que va decidir esborrar el nom –Josep Maria– de la portada per subratllar el cognom, aquest Espinàs a seques, que ja ha esdevingut un clàssic sense deixar mai de reinventar-se. Un clàssic sense pedestal, perquè, com apunta Sergi Pàmies quan li toca parlar, aquest senyor no fa sermons ni pretén alliçonar-nos amb veritats indiscutibles, al contrari.
Espinàs té 86 anys i 11.000 columnes, però no ho sembla. El cap clar i el posat ferm retraten una figura més enllà de les convencions generacionals. Davant d’un públic format per col·legues, Espinàs confessa que ell és “un prosador més que un prosista” i es declara amant de les cançons. Per demostrar-ho, recita els primers versos de la famosa Garota d’Ipanema, un exemple de sofisticada senzillesa a l’hora de captar un instant del món.
Darrere de la seva senzillesa hi ha una depuració tenaç, una disciplina sense malabarismes: “He procurat –confessa mentre l’escoltem amb atenció– escriure una prosa que canti en veu baixa”. Exacte. La columna de diari com a invitació al diàleg tranquil, amb un ritme interior ben calibrat, sense estridències ni grandiloqüències. L’autor i el lector, dos amics que van fent via.
Espinàs explica que va començar a escriure un article diari perquè li va semblar menys complicat que fer-ne un cada tres setmanes. La prova va sortir bé. En el pròleg afinadíssim que ha escrit Jordi Graupera a Una vida articulada, podem llegir aquesta frase: “Veiem un home que s’ha construït la llibertat a l’interior de l’esfera dels gestos i les coses que només depenen d’ell”. Està ben vist. Perquè Espinàs és cent vegades més lliure en les seves columnes que molts dels que omplen amb pirotècnies i faramalles l’espai que se’ls cedeix per dir la seva. La llibertat radical de parlar del que sigui, sempre combinant “l’actualitat i la quotidianitat”, per dir-ho amb les paraules de Sergi Pàmies. Articulisme obert a qualsevol cosa, perquè qualsevol detall pot posar en marxa la reflexió. Sense cedir a l’acceleració immediatista que confon el present amb el vertigen. Espinàs observa el present amb atenció, no es deixa entabanar per la pressa.
Avui sabem, per boca de l’interessat, que a Espinàs li ha agradat ser el que és, algú que fa moltes coses i que no es tanca en un únic compartiment especialitzat. Però alguns no li ho han perdonat i ell en fa broma: “El pitjor que es pot ser a la vida és polifacètic; després, assassí”. Esclaten les rialles. Fa uns anys, ell mateix es definia com “un home de fer feines”, una altra manera de dir-ho.
Isabel Martí no vol que les imatges tòpiques sobre el ciutadà Espinàs acabin desfigurant el valor de l’escriptura d’aquest autor. Fa bé. Per això ha volgut que fos una veu de la darrera fornada com Graupera qui –sense prejudicis– analitzés la producció espinasiana amb la mirada fresca i sense pagar peatge a les adherències extraliteràries de l’antologat. Espinàs més enllà d’Espinàs.
Qualsevol cultura que es pretengui normal necessita figures com l’Espinàs. Per això sostinc que és un mestre, fins i tot d’aquells que no se l’han llegit mai o que potser el descobriran ara, gràcies al volum Una vida articulada. Això és la tradició, sigui dit amb perdó. Mentre van sortint les sensacionals carxofes, truites i botifarres de les germanes Carme i Fina Ruiz, Espinàs parla amb tots nosaltres. I jo penso en Pla, Sagarra i Xènius, i penso en Fuster i en Montaigne, aquell que va mostrar-nos l’estrany camí que anem fent, mentre hi hagi algú que vulgui llegir-nos.