26 abr 2013 “La consulta sobre l’Estat propi ha de ser vinculant”
Per Eva Godas
L’Antena de la CatDem
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967), periodista i escriptor, és columnista i editorialista del diari La Vanguardia de Barcelona i de les revistes Esguard i Serra d’Or i col·labora en programes de RAC1, 8TV i TV3. Compagina aquesta tasca amb la docència del Periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Especialista en política catalana i espanyola, ha treballat de redactor polític, cap d’Opinió i columnista al diari Avui, i d’articulista a El Observador i a El Mundo de Cataluña. També va dirigir durant dos anys la revista mensual Cultura, editada pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ha obtingut el Premi Nacional de Periodisme, el Premi Recull, el Premi Serra i Moret, i el Premi Ibáñez Escofet, entre d’altres guardons. És autor de diversos llibres. El darrer que ha publicat és “Entre la mentida i l’oblit. El laberint de la memòria col·lectiva” (2012).
La història de Catalunya i Espanya evidencia que les situacions i les demandes es repeteixen. Estem en un cercle viciós del qual mai sortirem o, tal com pensa ara un important sector de la classe política i de la societat, ens trobem en un escenari realment nou on poden donar-se canvis importants?
El que està passant és diferent respecte d’altres moments històrics, per tres motius. Primer, hi ha un canvi cultural i social global respecte la democràcia a les societats desenvolupades, em refereixo a tot el que té a veure amb la nova idea de participació a través de les xarxes socials i la necessitat de reformar i obrir els partits i els Parlaments. En segon lloc, les noves generacions han perdut la por a l’amenaça clàssica de l’Estat a Catalunya, a una actuació violenta davant la contestació dels catalans. I en tercer lloc, tot el que havia estat el gran projecte catalanista modernitzador d’Espanya s’ ha acabat. A Catalunya només li queda un camí: aprofundir l’autogovern reclamant una sobirania més plena en el marc europeu.
El que està passant és diferent respecte d’altres moments històrics, per tres motius. Primer, hi ha un canvi cultural i social global respecte la democràcia a les societats desenvolupades, em refereixo a tot el que té a veure amb la nova idea de participació a través de les xarxes socials i la necessitat de reformar i obrir els partits i els Parlaments. En segon lloc, les noves generacions han perdut la por a l’amenaça clàssica de l’Estat a Catalunya, a una actuació violenta davant la contestació dels catalans. I en tercer lloc, tot el que havia estat el gran projecte catalanista modernitzador d’Espanya s’ ha acabat. A Catalunya només li queda un camí: aprofundir l’autogovern reclamant una sobirania més plena en el marc europeu.
Revisant entrevistes seves he trobat unes afirmacions del 2006 que m’agradaria saber si encara considera certes: “Aquest país té una política que sembla que no és política, o que no està clara. Dominen els sotracs tàctics”.
En essència encara és cert. Malgrat que ara sembla que hem encarat un camí determinant, està farcit de trampes tàctiques. La societat catalana té una visió extremadament càndida del poder, potser perquè fa segles que no tenim un estat propi, la societat catalana no entén que el poder és una combinació extremadament sofisticada de violència, negociació, intel·ligència i sort, i llavors moltes vegades fem composicions de lloc infantil. En això estem en desavantatge amb la mentalitat espanyola, acostumada al poder pràctic perquè fa molts segles que tenen un estat, un exèrcit, una diplomàcia.
El què ha de canviar és la mentalitat de la societat, no l’essència del poder?
El poder es pot democratitzar, controlar, pacificar, però és una màquina bastant implacable que cal entendre abans d’intentar modificar-la. Per exemple, els catalans donem consells sobre la pau al món i encara no sabem què vol dir tenir un exèrcit.
Vostè deia també fa uns anys que potser la societat catalana tampoc no apostava per una estratègia de país clara. Creu que han canviat les coses en aquests anys, i especialment des de l’11 de setembre del 2012?
A Catalunya s’està donant, al voltant del procés sobiranista, una lluita de classes, en un sentit diferent al marxista. Hi ha una fractura entre els interessos de les elits catalanes, empresarials, financeres, i els interessos de les classes mitjanes. Les elits se senten fortament vinculades al projecte espanyol i les classes mitjanes menys o gens. Això produeix una fractura. L’alt empresariat veu la independència com un problema greu, en canvi el petit i mitjà empresari està disposat a parlar-ne. La grandesa d’un partit com CDC és que representa alhora bona part de les elits catalanes i alhora bona part de les classes mitjanes però això, que és positiu, comporta també fortes pressions. El president Mas ha de respondre a les elits però també a les aspiracions del coixí social de CiU, i això genera tensions.
En un article més recent, del passat mes de gener, “Mapa i territori”, parla d’un procés de reconfiguració important dels partits. Fins a quin punt creu que hi haurà un trencament? Serà a curt termini?
El meu pronòstic és que anem cap a una inevitable reconfiguració del mapa català de partits en què PSC i CiU, tal i com els coneixem avui, canviaran totalment. No dic que desapareguin, però seran una cosa diferent del que són ara. Hi haurà ruptures, aliances, fusions, transvasaments, recol·locaments. Potser va tenir raó el president Maragall quan va dir que un dia es crearia un Partit Català d’Europa. Veig que al final pot sortir un partit sobiranista de centreesquerra moderada que sigui regenerador democràticament, que aplegui gent del PSC, de Convergència i d’Esquerra, però això és més un desig que un pronòstic.
Aquest unitat serà possible en un país petit, amb guerres importants pels lideratges?
Catalunya no entén els lideratges perquè no entén el poder. Catalunya és un país que s’emmiralla en Macià però que també es malfia d’ algú que vol ser líder com el president Mas. I ens trobem amb ocurrències com els lideratges compartits, transversals. El procés sobiranista català necessita un líder. Aquest procés només sortirà bé si reforcem i ampliem la majoria social, però també si tenim un lideratge clar.
El president Mas va decidir després de l’11 de setembre convocar eleccions. Va tenir uns resultats que no s’esperava. Però és que no se’ls esperava ningú. Totes les enquestes es van equivocar. A què es pot atribuir un fracàs tan estrepitós de la demoscòpia?
Crec que tres coses van condicionar el resultat: la guerra bruta contra Artur Mas, de dimensions úniques a Europa, la campanya que va fer CiU, que no va ser la millor de la seva història, crec que no van vendre el lideratge de forma correcta i, un tercer element, el desgast que la federació va patir per les retallades. A tot això cal afegir que, en general, els partits grans tenen tendència a anar baixant, en benefici de partits petits que estan lluny de l’establishment, que representen regeneració.
Al Parlament hi ha ara 87 diputats a favor de la consulta, un més que abans de les darreres eleccions, i els partits espanyolistes han avançat. Quin pronòstic permeten sobre la consulta aquests números?
No ho sé. El que està clar és que obliguen a treballar molt. Un dels problemes del món sobiranista és confondre el desig amb la realitat. La societat catalana està menys sobiranitzada que el Parlament.
I sobre el calendari què en pensa?
S’ha d’encertar molt bé. Si es fa massa ràpid existeix el risc de no convèncer els que s’han de convèncer, és a dir els que no s’han plantejat mai la independència però no la veuen amb hostilitat, i si es fa massa lent es dóna més temps a l’Estat espanyol perquè boicotegi el procés.
Què creu que passaria si guanyés el NO a un estat propi?
Cremaríem diverses generacions i crearíem una gran frustració, no ens ho podem permetre. Tots els que defensen que s’ha de fer el referèndum passi el que passi no saben què diuen, són d’una frivolitat extrema. I no som comparables amb el Quebec. El Canadà no és Espanya, el Quebec no és Catalunya i Amèrica no és Europa. En clau catalana i espanyola un referèndum fallit ens condemna a la frustració. Jo només vull un referèndum per guanyar-lo, si no, no el vull fer. La batalla que no vas a guanyar la perdràs, i et destrossaran. No tenim ni idea del que és Espanya quan es posa en marxa.
Els partits catalans no van junts en el procés i fins i tot hi ha discrepàncies internes a les formacions. Les tensions són inevitables en un procés tan important?
Hi ha un mandat democràtic de les urnes que s’ha de complir. Ara bé, estem davant d’un procés de ruptura constitucional que comportarà enfrontaments. Portarà tensions als partits, a la societat i sobretot amb l’Estat espanyol. Però no vivim a l’any 36, no seran tensions cruentes; seran simbòliques, econòmiques, jurídiques, en cap cas seran militars.
Fins on creu que està disposat a arribar el Govern espanyol per impedir la consulta?
Jurídicament ho poden fer tot. Però quan tu ja has decidit que la Constitució espanyola no t’implica, que et suspenguin l’autonomia, per exemple, ja no és molt rellevant. Ja estàs fora. El que hem de tenir clar és que un cop haguem decidit sortir del paradigma hem de ser coherents. Per exemple, la consulta ha de ser vinculant. Si cal, hem de ser capaços de trencar la legalitat vigent i fer una consulta segons un nou marc legal català. La declaració de sobirania aprovada al Parlament ja és una ruptura amb el vincle constitucional. Hem d’assumir que anem a un conflicte.
La societat catalana està preparada per les conseqüències pràctiques d’un enfrontament amb Espanya?
Les elits ens diuen que patirem molt. El que demostren els números és que ja ho passem malament ara. La pregunta que ens hem de fer els catalans és quant de temps resistirem amb el conflicte portat a l’extrem. Hem d’assumir que durant un temps la societat catalana tindrà dificultats econòmiques perquè estarem construint una cosa nova. Tot té un preu. Hem de decidir si som residuals, si volem viure ofegats sempre, o viure malament un temps per viure millor després.
Publicat a
Entrevistes