01 mai 2013 El dret a la il·lusió

L’elecció del nou Papa Francesc ha generat una onada d’il·lusió entre els creients i –em sembla- entre una bona pila que no en són. Els mitjans de comunicació han recollit de manera força fidel les expressions d’alegria, fins i tot d’entusiasme, de molta gent que, amb l’arribada de Jorge Bergoglio al capdavant de l’Església ha vist gestos i paraules que assenyalen un camí de possible renovació. Hi havia ganes de notícies positives, dins i fora del món catòlic, i els nous aires que bufen des de Roma han estat celebrats de manera immediata. Hi ha qui ha dit que tot plegat és precipitat i exagerat, que cal una mica de temps i de perspectiva abans de fer repicar les campanes. En aquest sentit, i salvant totes les distàncies, s’ha recordat les grans expectatives que va generar a Estats Units i al món l’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, un lideratge del qual molts esperaven més reformes, més ràpides i més ambicioses de les que ha fet.

En un context de gran crisi econòmica i de creixent descrèdit dels polítics i els partits convencionals sembla estrany que les persones expressin sentiments positius. Al nostre país i arreu d’Europa hi ha un malestar social molt profund, que impregna tots els judicis i que, de manera inercial, genera un estat d’opinió que irradia depressió i abatiment, irritació i també indignació. Ens hem instal·lat en un magma espès de desqualificacions genèriques que responen a fets certs, tot i que no ens permeten considerar de manera justa tot allò que funciona o que encara no ens ha decebut.

Per això, la il·lusió que ha desencadenat el nou Papa Francesc, des dels primers minuts de la seva elecció, és un motiu de reflexió més enllà del perímetre de l’Església i els catòlics. És una lliçó que tal vegada haurien d’estudiar dirigents d’organitzacions polítiques, socials, empresarials i de tota mena, per mirar de trobar-hi una certa inspiració. No vull pecar de massa càndid, ja sé que les coses que serveixen en certs entorns no són recomanables en uns altres, però hi ha estratègies i actituds que podrien ser copiades o imitades per aquells que tenen responsabilitats de govern sobre les nostres vides. Us imagineu un cap de govern o un president d’un banc fent coses equivalents a les que Francesc ha començat a fer amb una naturalitat i una desimboltura envejables?

De tot aquest fenomen, el que més m’interessa és un aspecte que sembla lateral tot i que no ho és. El formulo mitjançant una pregunta: Tenim dret a la il·lusió? Hauré de precisar – per evitar malentesos- que quan parlo d’il·lusió faig referència a un sentiment positiu dins el qual coexisteixen les raons i les emocions; això no té res a veure amb l’autoengany ni amb el fanatisme ni amb la pèrdua de sentit crític. La il·lusió cívica és el producte d’una observació de la realitat, per bé que tendeixi a projectar l’optimisme més enllà dels fets, en un terreny de suposicions i conjectures que sempre pot ser relliscós i volàtil.

No fugim d’estudi: Tenim dret a la il·lusió? És una qüestió de gran interès col·lectiu. Ho és per als catòlics i també per qualsevol ciutadà que no estigui satisfet amb la realitat que l’envolta i que, amb més o menys estupefacció, assisteixi a una acumulació massa escandalosa de fenòmens que devaluen la nostra vida democràtica. Com a català i europeu tinc dret a la il·lusió o he d’acostumar-me a conviure dins una barreja estranya de fatalisme, cinisme i empipament? Confesso que he sentit enveja dels creients que, amb somriures d’entusiasme, van aparèixer als mitjans de comunicació poc després que un jesuïta argentí assumís la responsabilitat de seure a la cadira de Pere. El darrer cop que jo vaig sentir una il·lusió no purament personal o familiar va ser fa mig any. A Catalunya, per a molta gent, el dia 11 de setembre de l’any passat va representar la construcció d’una il·lusió sense precedents, un material que no ha desaparegut però que ha entrat en una fase envitricollada, que té a veure amb els temps delicats de la política i una sèrie de variables que circulen per sobre i per sota dels anhels populars. La il·lusió catalana hi és però s’ha incorporat a un circuit poc èpic i brillant, on les tensions i febleses diàries pesen extraordinàriament.

El dret a la il·lusió no es pot desenganxar de la gestió que se’n faci. Suposo que Francesc haurà de gestionar aquest sentiment per vincular-lo de manera eficient amb el seu projecte per a l’Església dels anys que vindran. De la mateixa manera, els nostres governants han de fer front al desafiament de gestionar il·lusions que contenen expectatives i que, a la vegada, lluiten contra decepcions i amenaces. De totes formes no es pot perdre de vista un atribut important –definitiu- de tota il·lusió col·lectiva: aquesta sempre és una oportunitat. L’Església és davant d’una gran oportunitat. Catalunya és també davant d’una gran oportunitat.

Les oportunitats permeten posar en marxa moltes energies, endrecen intuïcions, faciliten la suma d’esforços i obliguen a concretar objectius. Les oportunitats són la porta dels canvis i de les transformacions, la pista d’aterratge de decisions que malden per materialitzar una sèrie de voluntats. Sense il·lusió no hi ha oportunitat que valgui, encara que es donin –per dir-ho amb fraseologia marxista d’antany- les condicions objectives d’una nova etapa. Aquest combustible potser no és condició suficient però és evident que és condició necessària per avançar.

Cap grup humà no pot fer res sense una dosi d’il·lusió. No podem imaginar cap empresa sense aquest intangible que serveix per canviar de perspectiva i fer-nos una mica millors. Pel sol fet de rebel·lar-nos contra l’avorriment de deixar-nos viure en comptes de voler viure de debò.