09 mai 2013 El prestigi d’una idea

Avui se celebra el dia d’Europa. Es commemora el discurs de Robert Schuman que, l’any 1950, va servir per posar en marxa l’embrió de l’actual Unió Europea, aquella Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer que sorgia per impulsar la recuperació econòmica al Vell Continent i cosir les ferides de la Segona Guerra Mundial. Per tant, més que celebrar el dia d’Europa, avui celebrem una idea d’Europa que, abans de la crisi que vivim a la zona euro, tenia més partidaris que detractors. En aquests moments, és evident que el prestigi d’aquesta idea està tocat. La política d’austeritat sense treva que prové d’Alemanya ha generat desafecció cap aquest projecte als països del sud; mentre als països del nord, l’actitud dels polítics grecs, portuguesos, italians i espanyols genera una dosi equivalent de desconfiança.

Arreu apareixen veus contràries a la UE, no només al Regne Unit, on sempre hi ha hagut una parròquia que ha vist les polítiques de Brussel·les com una intromissió inacceptable. A Espanya, que per raons històriques va arribar tard al projecte, la bandera antieuropea va quedar, durant molt de temps, en mans minoritàries, sovint marginals; ara, en canvi, nous sectors se senten seduïts amb la possibilitat de sortir d’aquest club. A Catalunya, on l’europeisme forma part del cor del nacionalisme, també han aparegut darrerament grups i entorns que, per reacció davant la crisi econòmica, propugnen que el nostre país, a l’hora d’imaginar la seva majoria d’edat política, contempli la possibilitat de quedar fora d’aquest projecte. Em sembla un greu error. Podem estar en desacord amb les polítiques concretes que imperen en aquest moment a Brussel·les, però això no hauria de fer-nos oblidar que -amb tots els seus defectes i mancances- la UE és el nostre marc de referència i només podrem aspirar a transformar-lo si hi treballem des de dins.

Amb tot, el problema principal no és tant el refús a la UE com la feblesa de la consciència europeista entre els ciutadans dels estats membres. Per què passa això? A banda dels interessos contraposats, dels prejudicis que impregnen les percepcions i de les propagandes que atien les suspicàcies, deu fallar alguna cosa. És cert que el fenomen no és nou i que no es relaciona únicament amb el sentiment de fatalisme i neguit que senten milions d’europeus avui. En tot cas, una consciència europeista sense consistència s’encavalca amb el desprestigi accelerat de la idea d’Europa i llavors es produeix una mena de forat negre polític, que no fa altra cosa que eixamplar les incerteses que provoca la tempesta econòmica.

Fins avui, hem donat per fet que Europa va refer la seva política a partir del 1945 tenint en compte el valor de la memòria. Alemanya -a diferència del Japó, també derrotat pels aliats- es va sotmetre a una sèrie d’operacions polítiques, educatives i socials que tenien la finalitat de refundar els consensos col·lectius a partir de valors totalment oposats als que havien conduït el país a la tragèdia. Amb més o menys habilitat (i amb més o menys sinceritat), tots els països de l’Europa occidental que es van veure travessats per la Segona Guerra Mundial van haver de partir de la memòria del trauma recent per reconstruir els seus sistemes polítics després del conflicte. Fins i tot França -amb el règim de Vichy i molts silencis a l’armari- va situar-se en aquesta línia. La política europea del darrer mig segle és una construcció que no s’explica sense la primacia de la memòria. La mateixa UE no tindria sentit sense les guerres entre francesos i alemanys des del 1870. Però som davant d’un canvi de rasant.

L’auge dels populismes en diversos països assenyala, d’alguna manera, la ruptura greu d’aquesta preeminència de la memòria en la política europea. Perquè la majoria de populismes saquegen de manera barroera el passat i, en fer-ho, el desfiguren i posen en crisi els delicats equilibris assolits en aquesta matèria per unes societats que tenen en la Segona Guerra Mundial i en la xoà el punt crític de la seva identitat moral. Aquesta ruptura de la preeminència de la memòria afebleix encara més la molta o poca consciència europeista que pugui informar les cultures polítiques del Vell Continent.

Espanya, precisament pel fet d’haver-se quedat al marge de la Segona Guerra Mundial i del seu desenllaç, no ha fet de la memòria del trauma un fonament polític. Com bé sabem, la llarga guerra freda que apuntala Franco serveix per tapar els lligams del règim amb l’Alemanya de Hitler i les seves polítiques genocides, una realitat que documenta d’una manera excel·lent el llibre El franquismo, cómplice del holocausto (Libros de Vanguardia), escrit amb rigor i passió pel company Eduardo Martín de Pozuelo. Després, amb la transició, l’aposta per mirar endavant i conjurar el perill d’una nova guerra civil és incompatible amb la preeminència de la memòria i amb qualsevol procés explícit de desfranquització. Això explica, en part, que hi hagi polítics i periodistes espanyols que avui emprin els termes “nazi” i “nazisme” per insultar.

L’Europa de Brussel·les irrita molta gent, és cert. I costa defensar-la enmig de les retallades. Però jo encara penso que és una eina única de llibertat, justícia, dignitat i benestar. No podem llençar-la ni podem deixar-la en mans de segons qui.