16 mai 2013 Rusiñol ens retrata
Els clàssics ja ho tenen, això: parlen d’ahir com si parlessin d’avui, com si el temps fos una circumstància purament accessòria, menor. Llibertat!, l’obra de Santiago Rusiñol estrenada fa més d’un segle i que ara es pot veure al Teatre Nacional, posa el dit a la nafra de certes actituds que pesen molt en aquesta societat catalana dels nostres neguits, a voltes idealitzada. Actituds que costa de denunciar perquè descobreixen massa impostures i equilibris construïts sobre falsos consensos, sobre una sèrie d’implícits que -per mandra o per comoditat- ningú no qüestiona. Per això cal felicitar l’adaptador del text i director d’aquest muntatge, Josep Maria Mestres, que ha estat més valent que altres membres del seu gremi en disparar sobre “els falsos progressistes”, segons les seves pròpies paraules.
Si l’assumpte principal de l’obra fos el racisme (que no ho és), Mestres no hauria abandonat la confortabilitat de la correcció política i el debat tindria un recorregut curt. Excepte les minories xenòfobes seduïdes pel populisme més destructiu, qui vol passar avui per indiferent davant del racisme? Ningú, òbviament, i menys en el món de la creació artística. Mantenir la guàrdia contra el racisme és imprescindible, però aquest missatge és allò que s’espera d’ofici de les forces de la cultura en una societat oberta. Ara bé, bastir una crítica àcida sobre les impostures que apareixen al voltant del racisme i d’altres fenòmens més envitricollats és un exercici més delicat, perquè implica una dissecció inhabitual, molesta, de la nostra tribu. Sobretot quan els dards de Rusiñol/Mestres no tenen com a objectiu primer els reaccionaris de sempre, sinó personatges simpàtics que parlen tothora a favor de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Rusiñol va mostrar-nos que els bons mai no són tan bons com sembla a primer cop d’ull. Una lliçó oportuna en aquest moment, quan proliferen gurus de tot a cent, prestos a muntar la paradeta de la puresa i el miracle.
Si es compara amb altres societats, la catalana tendeix de forma molt acusada a separar la manera com es viu dels valors que es proclamen sobre aquesta vida. Dir-ne hipocresia social és massa genèric, massa vague. Em sembla més precís parlar d’impostures generalment assumides. Mestres va declarar a la premsa que, amb Llibertat!, volia subratllar la incongruència o inconseqüència entre allò que pensem, allò que diem i allò que fem. Al meu parer, l’objectiu s’assoleix plenament en aquest muntatge, que fa xalar l’espectador. El meu únic retret tècnic al director és el mateix que li feia el crític Joan Anton Benach en aquest diari: l’actualització en clau contemporània de la part final de l’obra em sembla totalment sobrera.
Sospito que l’opinió ortodoxa vinculada al progressisme oficial català no haurà rigut gaire amb aquest Rusiñol del TNC. És una peça que burxa en les trampes constants d’unes elits (polítiques, econòmiques, sindicals, culturals) malacostumades i consentides per tots nosaltres. Tinc al cap alguns casos que podrien pujar a l’escenari. Se’n recorden d’aquella senyora que quan era tercera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona es va declarar antisistema? Per no parlar d’un exdiputat que s’havia distingit per examinar amb lupa inquisitorial totes les contractacions del Govern però no tenia cap mania a l’hora de pressionar els membres del jurat d’un premi literari al qual s’havia presentat. O, per arrodonir el catàleg, tinguem presents aquells amics o coneguts de partits i sindicats que formaven part dels consells d’algunes caixes d’estalvis i que mai -caram- no van trobar res d’estrany en determinades operacions i decisions que, després, s’han confirmat com a estranyes o inadequades. I podríem continuar fent llista, per exemple, d’antics alts càrrecs (també d’esquerres) de l’administració municipal i autonòmica que han estat generosament acollits per empreses amb vincles evidents amb l’interès públic. Si tots els corruptes i beneficiats per les influències fossin només els afins a la dreta, la vida seria previsible i fàcil.
La coherència total entre les actituds quotidianes personals i els valors que es defensen és impossible i només un fanàtic la desitjaria. Sortosament, el món té grisos. Dit això, no hi ha cap ètica pública que se sostingui quan sectors influents de la societat han dissociat de manera habitual i mecànica el que defensen públicament del que practiquen de portes endins. Llavors, si la màscara és massa gruixuda, el cinisme senyoreja i es produeix una pèrdua de credibilitat. El problema és que, a Catalunya, estem més predisposats a escandalitzar-nos si una persona de comunió diària fa avortar la seva filla que si un defensor de l’escola pública porta els fills a un centre educatiu dels més exclusius de la ciutat. En essència, però, el frau moral és equivalent.
La complexitat de la vida aconsella valorar les actituds més que les idees, sobretot perquè cap retòrica -per eficaç que sigui- no pot corregir la contundència dels fets. Vagin a veure Llibertat! i, en sortir, pensin que també hi ha gent progressista que intenta viure igual com pensa, con el comunista Jordi Miralles o la socialista Montserrat Tura, capaços de tornar a les seves respectives feines de sempre un cop van deixar el càrrec oficial.