20 mai 2013 Ficció catalana

L’escena passa en un reservat d’un bon restaurant. Dos homes amb poder parlen sobre el present. No són joves però no es tenen per vells. Fa mesos que els mapes ja no els serveixen.

–Si el repartiment del dèficit tracta una mica bé la Generalitat, començarà a baixar la tensió aquí. És veritat que Rajoy ho té complicat, però ells saben que cal donar alguna cosa per…

–Home, però els autonòmics del PP ja han posat el crit al cel. A més, cada president de comunitat mira de no perdre la cadira.

–Cal confiar que, aviat, trobaran la fórmula. S’hi juguen –ens hi juguem– massa. Aquest no és l’Aznar i no vol merder.

–I la llei del Wert? Pensa que tinc tots els fills en peu de guerra i, ara, fins la dona vol posar l’estelada al balcó… No ho veuen que així prendrem mal? I tota aquesta comèdia de l’Aragó? Són bestieses que només alimenten la foguerada. I allò de la Divisón Azul! Que no hi ha ningú que vigili?

–Wert es cremarà i…

–Però la gent no és idiota: Wert fa el que Rajoy li permet, ningú ja no s’empassa que un ministre faci i desfaci pel seu compte. Amb això de l’escola i el català el PP envia senyals contraris al diàleg. A més, ara ja no és com quan tu i jo vam començar: els meus fills parlen l’anglès perfectament i la seva obsessió és ampliar les exportacions a l’Est d’Europa i als països asiàtics. Madrid els diu ben poc, el que els agrada és viatjar a Londres i Nova York.

–Cal entendre la tàctica de la Moncloa: per plantar cara als barons del partit en assumptes de cartera ha de deixar que marquin paquet amb la bandera, i això és la llengua, l’escola i totes les concessions a la Conferència Episcopal. Es tracta de mantenir contenta la parròquia més carca, no fos cas que votin Rosa Díez o un Blas Piñar que caigui en gràcia.

–I el Rubalcaba, pobret, pica l’ham i surt dient que revisarà els acords amb la Santa Seu! S’ha de ser babau…

–Els socialistes no toquen quarts ni hores. Després de les desgràcies del Zapatero encara no han trobat el seu lloc. Jo enyoro homes com Javier Solana. Quin cap més clar!

–Posats a enyorar, jo voldria ressuscitar el president Tarradellas. Quin talent que tenia fent tot aquell teatre amb els capitans generals, com si manés de debò.

–Sí noi, semblava que manava i no manava una merda. En canvi, en Mas s’ha cregut que mana i ens ha fotut en un embolic de tres collons. Ep, i no se li pot dir res, perquè et mira amb posat distant i et recita xifres i més xifres d’incompliments de Madrid. I et recorda que ell té un compromís amb la gent que l’ha votat.

–I què farem, si no baixa del burro?

–Res. Hem de tenir controlat l’endemà, per quan el personal es cansi de fer festivals separatistes cada cap de setmana i només pensin en l’atur i les retallades.

–No n’estic tan segur. Amb o sense consulta, el problema no es dissoldrà.

–Tranquil, l’onada s’endurà els que l’han alimentada, Mas serà el primer.

–I si se’ns emporta a nosaltres? No ho descartis, amic.