30 mai 2013 La virginitat de Colom

De tota aquesta polèmica sobre l’estàtua de Colom vestida amb una samarreta-túnica del Barça, el que més gràcia m’ha fet és sentir els habituals mandarins metropolitans (versió dissenyador i versió pensador/gestor cultural) advertint-nos del pecat de “privatitzar la ciutat” i “vendre’ns l’espai públic”. Ai, pobres de nosaltres, consumidors i adoradors del capitalisme global! Serem castigats amb set anys més de crisi per haver cedit a les ambicions perverses de les empreses que pensen que tot es pot comprar. I l’alcalde Trias, en comptes de denunciar amb contundència la farsa colossal d’aquests que ara actuen com a vigilants dels monuments, ha declarat que, si hagués previst l’enrenou, “no ho hauríem fet”. Si us plau, senyor alcalde, aguanti una mica més les seves decisions, no es pot ser simpàtic sempre i davant de tothom.

Les lamentacions puritanes dels protectors del monument a Colom són, en general, d’una hipocresia estratosfèrica, a més de conformar un missatge que arriba amb considerable retard. La capital de Catalunya, especialment a partir del 1992 i la celebració dels Jocs Olímpics, va apostar descaradament per fer, a l’engròs, el que ara s’ha fet al detall amb aquest monument dedicat al famós almirall. Que potser no hem posat tot Barcelona en venda des de fa anys? Com és que ara tenim tants escrúpols quan ens hem dedicat a fer i lloar un model de ciutat que posa el turista per davant de l’habitant i la postal per davant de la realitat? Algú es pensa que tothom té amnèsia? Si hem disfressat amb una samarreta del Barça l’estàtua de Colom és perquè vivim, des de fa dècades, en un ambient propici a aquesta mena de festivals. Les coses no passen per casualitat.

Arran d’aquesta conya, de cop i volta, he comprovat que estic envoltat d’incomptables ànimes pures i sensibles, que detesten la publicitat, el màrqueting, el turisme i les promocions espectaculars d’una gran ciutat com Barcelona. Em pensava que aquestes veus tan delicades estaven encantades amb el parc temàtic que els nostres patricis -polítics, empresaris i gestors més o menys acreditats- han muntat, enmig d’un considerable consens ciutadà, això també cal subratllar-ho. Sobretot perquè aquest parc temàtic era, en un moment donat, la metàfora perfecta de la modernitat, el cosmopolitisme, l’obertura, el Mediterrani plural i no sé quantes coses més. Recordeu que el Fòrum de les Cultures Barcelona 2004 va consistir a provar de ressuscitar, precisament, la trempera olímpica de la qual encara som fills. L’intent no va sortir de franc, òbviament. La qüestió era vendre i comprar, en la millor tradició del país, però a una escala que no havien conegut els nostres pares. Tot amanit, això sí, amb visites del Dalai-lama i sessions de savis xerrant sobre els valors, no fos cas que el botiguer acabés matant el comissari cultural de torn.

L’assumpte és realment digne del doctor Freud. Arribo a una conclusió provisional, i que no s’ofengui ningú: el monument a Colom és sagrat i no ho sabíem. Sagrat i reconsagrat, més que la Sagrada Família, objecte principal del turisme de masses que hem aconseguit fidelitzar. Vull dir que el pobre Colom no pot ser -segons els vigilants de la nova moral arquitectònica- violat, profanat i saquejat per la voracitat del mercat, l’esport-espectacle, les multinacionals o la ximpleria kitsch que dóna menjar a milers de famílies. Colom ha perdut la virginitat en emular les estrelles blaugrana i ara tenim un disgust. De totes maneres, no cal patir: estic segur que algú, ben aviat, per salvar l’honor de Colom i demostrar que Catalunya és una societat segrestada pels nacionalistes catalans (“els nazis”, segons la moda), proposarà convertir el Fossar de les Moreres en un espai perquè el jovent s’hi emborratxi les nits dels divendres i dissabtes. Una cosa va per l’altra, diran. Ciutadans d’aquesta mena en tenim uns quants i les seves ocurrències sempre van bé per comprovar que, com deia el clàssic, el ressentiment i l’autoodi són la benzina dels ximplets.

Sagrat o no, el monument a Colom ja no és el que era. Per tant, una mica de calma. Gràcies a la samarreta del carall, l’almirall potser tindrà una nova vida turística i, de retruc, el seu americanisme retòric i ranci esdevindrà una cosa més viva, fresca, global i contemporània per la via Messi, estrella mundial, catalana, argentina, americana i sideral. Tinguem present, a més, que aquestes polèmiques de pissarrí ens permeten purgar alguns dimonis col·lectius que, d’altra manera, podrien fer-nos mal. Per això no comparteixo el criteri dels que han dit que aquest mullader no va enlloc. Al contrari: retrata tothom i, de passada, ens permet il·luminar les impostures de la tribu. Per exemple, i sense anar més lluny: podem debatre seriosament sobre la conveniència de disfressar Colom mentre les autoritats (i les ànimes sensibles) toleren les estàtues humanes de la Rambla?

Barcelona té un monument (i una plaça) dedicat a un insigne comerciant d’esclaus -Antonio López- i això no sembla generar grans polèmiques, excepte entre els amics de SOS Racisme i dels sindicats CC.OO. i UGT que, fa un temps, van demanar que fos retirat. Jo proposo que, ara que ja hem començat, posem l’uniforme més escaient a qui va ser marquès de Comillas. S’accepten idees.