31 mai 2013 Exorcismes i gintònics
Ha d’estar subvencionat el bar del Congrés dels Diputats? Es poden vendre begudes alcohòliques dins d’aquesta institució? Fins a quin punt és presentable o correcte o ètic que un diputat es prengui un gintònic en comptes d’un cafè amb llet? I fins a quin punt és admissible que aquest gintònic tingui un preu per sota del que costaria en qualsevol establiment? Aquesta mena de debats han irromput enmig de la crisi i aniran a més perquè -aparentment- ajuden a confirmar una de les grans sospites de la nostra època: la política és la millor ganga i tots els que s’hi dediquen ho fan per gaudir d’una pila de privilegis i canongies.
Hem arribat fins aquí per tres motius, no és casual. Primer: la crisi genera malestar i molts polítics (que han de gestionar els problemes col·lectius) sembla que no s’acaben de fer càrrec de la situació; aquesta afirmació és injusta perquè no té en compte els molts càrrecs electes que s’esforcen cada dia per evitar que les coses empitjorin. Segon: la corrupció, que era tinguda per un mal menor en època de vaques grasses, avui és un espectacle insuportable que intoxica tot el que fan o deixen de fer els polítics. Tercer: davant la pèrdua de credibilitat de la política, apareix una moralina justiciera que troba mil i un pecats en qualsevol cosa relacionada amb els nostres representants democràtics.
Discutir sobre el bar del Congrés pot acontentar qui tingui per premissa que els nostres legisladors són, en general, uns bandarres. Com que no em permeto aquesta desqualificació global, m’inclino a pensar que les avaries de la democràcia tenen un altre origen, més complicat i difícil de solucionar. Ara, posar el focus en aquests detalls costumistes permet fer retrats de traç gruixut i treure conclusions que abonen els prejudicis de més circulació. Com també ajuda a reforçar l’etiqueta de “la casta”, terme que tant fan servir els ultres com els indignats i els predicadors mediàtics.
Davant la gran dificultat dels partits polítics a l’hora de reconstruir la necessària exemplaritat pública, s’opta per fer exorcismes que ens alliberin dels dimonis del carrer. Un bonic exemple d’això va tenir lloc ahir al Parlament de Catalunya, que va decidir per unanimitat suprimir els teletacs i les targetes de Renfe per als diputats. Aquí l’estalvi és l’objectiu secundari, el que es pretén és projectar una imatge d’austeritat. Es tracta d’aconseguir que un diputat al Parlament no sigui vist com un criminal de guerra. Ho entenc. Però això em produeix la mateixa angúnia que vaig sentir quan l’anterior president del Parlament, Ernest Benach, va haver de renunciar -després d’una campanya plena d’insídies- a unes millores al cotxe oficial. Mentre ens tenen distrets discutint sobre gintònics i teletacs, ens aixequen la camisa per un altre cantó.