01 jun 2013 La seducció de la simplicitat
Quan les democràcies no donen respostes satisfactòries al ciutadà, els populistes tenen pista per córrer. Tots els populismes -siguin de dretes o d’esquerres- es construeixen a partir d’una simplificació extrema de la complexitat de la política. Contra els partits convencionals, les formacions que proclamen representar el poble de debò ofereixen solucions immediates, contundents i suposadament infal·libles. Simples. La recepta dels populistes resulta molt atractiva perquè aborda els problemes col·lectius com no ho fan la resta de polítics, que sempre demanen paciència i s’excusen de forma poc convincent. Si voleu una metàfora, el populista apareix com el sanador que promet curar el càncer amb la simple imposició de mans. Quan la medicina oficial no ofereix gaire esperances, tothom pot ser víctima dels xarlatans.
La crisi econòmica, els casos de corrupció, l’endogàmia dels partits de sempre i la por dels polítics a introduir la veritat en els seus discursos són factors que abonen el sorgiment i creixement d’opcions populistes arreu d’Europa. L’anomenada desafecció política no és altra cosa que una combinació molt tòxica de desconfiança, malestar, desesperança i fatalisme. Després, quan les coses empitjoren, també apareixen la irritació i la ràbia, fenòmens que als països del sud d’Europa avui ja són ben visibles. Els populistes fan surf per sobre del malestar i, quan arriba el moment, intenten assolir llocs de poder i d’influència. D’altres vegades, com ha passat amb els diputats del grup de Beppe Grillo a Itàlia, l’objectiu del populisme és intentar bloquejar el funcionament de les institucions per posar en evidència la descomposició del sistema, sota la vella lògica de “quan pitjor, millor”.
La clau de la penetració de certs populismes entre votants de partits convencionals i entre antics abstencionistes és oferir diagnòstics interessants i que generen adhesió, fins i tot entre ciutadans contraris als principis inquietants d’aquestes formacions i moviments. Val a dir que, a l’hora de diagnosticar les avaries de la democràcia representativa en el marc de la UE, hi podem coincidir persones de pensament molt divers. El problema és que, massa sovint, els polítics convencionals amaguen o desdibuixen els diagnòstics per oferir una imatge de la realitat que sigui congruent amb les seves polítiques. És una manera de fer trampa al ciutadà i de fer-se trampa a ells mateixos, una forma irresponsable de gestionar els problemes, basada en la creença irracional que la gent no s’adona de la veritable magnitud de les dificultats i que la propaganda pot soterrar les dades objectives.
Un cop el populista emet diagnòstics més fidels a la realitat del que formulen la resta de polítics, guanya una certa credibilitat perquè hi ha necessitat de líders que parlin clar. Això i el conreu de l’autenticitat escènica són armes poderoses en mans de dirigents que saben explotar allò que més preocupa l’electorat. Que les solucions que el populista posa damunt la taula siguin un frau, un disbarat o un impossible no és un assumpte que tingui gaire pes a l’hora de generar vots, sobretot en un context de gran descrèdit de la classe política i de les elits en general. Qui se sent seduït per les ofertes populistes ho fa perquè hi troba una certa veritat en els diagnòstics i, a partir d’aquest fet, vol veure-hi també una esperança de millora. Si el populista atempta contra valors bàsics com els drets humans o el pluralisme, la societat d’on ha sorgit es col·loca en risc de regressió; és el cas del protagonisme de l’ultradreta a països com Grècia i Hongria.
Si la política convencional tingués prou intel·ligència i coratge per aplicar-se una severa autocrítica i volgués regenerar-se de manera preventiva, els populistes serien testimonials i no influirien per res en el procés democràtic. Però les cúpules dels partits, dels sindicats, de les patronals i d’organitzacions similars es mouen per inèrcies conservadores que ajornen repetidament aquest exercici. L’immobilisme i la por a explicar la veritat obren la porta al virus populista.